I
Bevem cervesa al pis de dalt.
La calor estrident, eixordadora, submergeix els homes i les coses en un estat de mort aparent. El món sencer vegeta en suspensió i qualsevol esforç se sospesa en funció de vectors sudorífers.
Hi ha una taula de fusta i quatre parets d’un gris blavós com ara aquest.
II
L’home que es fa dir Pedro s’escolta sense parpellejar el transmissor Fidelio que hem aconseguit sintonitzar el dia abans. És alt així i fuma, de tant en tant, una de les cigarretes que duu a la butxaca del seu xalecó de cuir.
La ràdio emet informacions sobre política, interior i exterior, i també música clàssica de mitjans del dinou i començaments del vint sense cap mena d’interès objectiu.
Amin ¾així es fa dir, i sospito que és en efecte el seu nom real, perquè és una mica retrassat mental i no s’està massa per gilipollades ni per jugar al James Bond¾ és àrab, i observa l’aparell de ràdio amb ulls de foca morta com si d’un televisor es tractés mentre fa burilles amb la mà esquerra. Són burilles gruixudes i li costa desempallegar-se’n.
Jo m’avorreixo, em miro alternativament Pedro, Amin i el Fidelio i m’encenc una cigarreta rera una altra tot pensant que ja és ben llardosa la puta vida d’un assalariat en negre.
I, sobretot, bevem cervesa.
Molta cervesa al pis de dalt.
III
M’ofereixo voluntari per anar al poble una tarda en què el tabac s’acaba. Allà, adquireixo dos cartrons d’Excellence i un bricket.
Torno.
Tot just creuo la porta desempacant un dels cartrons quan sona el telèfon per primera vegada. Sóc a temps d’encendre una cigarreta i de desar els cartrons al calaix de sempre. El bricket me’l quedo jo. Amin enganxa una burilla a mig fer sota la cadira, fa un glop de cervesa i aixeca el cap.
Pedro s’ha incorporat.
Cerca el telèfon i el troba.
S’apropa l’auricular a l’orella.
Diu aló, mmm, mmm, sí, ok, sí, ok.
IV
Parlo amb Pedro. Diu que jo tinc raó, que també ell se sent fatigat i avorrit, que confia en què tot plegat s’acabi ben aviat. No creu que hi hagi problemes per cobrar ni tampoc per desaparèixer. Explica que en situacions com la nostra cal tenir paciència. Jo admeto que també ell té raó, però no m’estic de comentar que n’estic fins els collons de la xafogor, de l’espera i de les informacions polítiques ineriors i exteriors del Fidelio.
Amin assenteix amb el cap, però no ha escoltat absolutament res del que hem dit Pedro i jo.
Penso que Pedro està més nerviós del que vol admetre, però no atanso a entendre la raó i em retrec esbufegant i bevent i fumant més.
V
Una nit somio que la meva mare regenta una parada al mercat el Clot.
Hi ha molts clients, perquè ha tret a subhasta el seu ventre de color verd. Jo la insulto amb les pitjors paraules que se m’acudeixen, però no em sent i s’exhibeix sense pudor, pagada de sí mateixa.
Al final del somni m’adono que no és la meva mare, sinó un senyor amb les cames tallades que dóna saltironets sobre uns petits munyons esfèrics que té a l’alçada dels genolls.
M’espanto molt i em desperto.
Mai no entenc per què somiem el que somiem.
VI
Han passat tres dies quan el telèfon sona per segona vegada.
Pedro caga a la toilet però la cadena no sona.
Amin aixeca el cap.
Jo mateix aixeco el cap.
El telèfon s’atura.
Amin i jo fem un glop a les nostres cerveses.
VII
Amb l’auricular a l’orella, Pedro diu que la cadena de la toilet s’ha espatllat.
Després diu aló, a la toilet, mmm, mmm, sí, ok, sí, ok.
VIII
Pedro i jo mai no havíem obert la porta que duu al pis de baix. Amin sí, perquè és l’encarregat dels entrepans i de l’aigua.
Quan Amin tiba amb força, el rovell d’òxid a la frontissa fa grinyolar la comporta arran de terra. Tot seguit prem l’interruptor de la llum i allà sota veiem Olga. Duu uns jeans bruts que li fan el cul molt bonic i, vés a saber per què, un xandall del Sheffield Wednesday amb un setanta-tres ben gros al pit.
Gemega una mica, com si fos una gosseta acabada de néixer, i fa cara de son.
IX
He portat expressament una capsa de fusta que he trobat al menjador. Duu peces d’escacs a dins i em serveix per a posar-hi al damunt la càmera de vídeo digital.
Començo a grabar.
Pedro abufeteja Olga amb fúria. Ella xiscla, però Amin la té agafada pels colzes i l’arrossega uns metres enrere, fins el racó. Pedro ha picat malament, i Olga comença a sagnar pel nas. Penso que hem de ser més subtils, i així ho comunico. Pedro es mostra d’acord, però em demana que no el prengui per imbècil. Accedeixo, tot i que entenc que la intenció del meu comentari no era ofendre ningú sinó incrmentar la qualitat de la feina. Resolc callar en endavant i llenço una puntada a la vagina d’Olga, que sembla perdre el coneixement. Amin la reanima amb uns copets a la galta. Pedro li eixuga el nas amb un mocador i li demana que es llevi el xandall del setanta-tres al pit. Ella no sembla entendre’l. Amin li dóna una puntada no massa forta a la barbeta amb el taló de la sabata i li assenyala el xandall. Ella se’l lleva. Duu uns sostens de color carn que jo arrenco amb facilitat. Amin l’ajuda a incorporar-se. Pedro apaga la cigarreta que fuma al mugró dret d’Olga i l’agafa del coll tot encarant-la envers l’objectiu de la càmera. Li diu que digui hola i Olga diu hola. Pedro deixa caure saliva dins un dels ulls d’Olga, no recordo quin. Després li mossega l’orella i n’hi arrenca un trosset, el d’aquí dalt. Olga xiscla molt fort. Li etzibo una nova puntada a l’entrecuix, però no para de xisclar. Amin li pica fort al front dues vegades i la fa caure. Pedro em mira com si volgués que comencéssim d’una puta vegada.
Comencem d’una puta vegada.
Amin trepitja una de les axiles d’Olga i assenyala els jeans bruts que li fan el cul tan bonic. Ella s’incorpora un xic i es lleva el calçat. Sembla més serena tot i sagnar profusament per l’orella. Es descorda els jeans, fa per baixar-se’ls. A les calces hi ha moltes cares del Bugs Bunny i del Pato Lucas i s’abaixen lleugerament amb els jeans deixant entreveure la base de la vertical de pèl púbic que més amunt arriba fins el melic. Aconsegueix llevar-se els jeans del tot. Ara només duu posades les calces de toons i uns mitjons petits i blancs. Plora. Em mira. Em fastigueja que tingui la cara amarada de llàgrimes, però no sé ben bé per què.
Comprovo que la càmera segueixi grabant i em reuneixo amb Amin i Pedro.
Olga ens demana amb veu ronca que quant ens paga, i, davant el nostre silenci, es gira envers l’objectiu i repeteix que eh, quant els pagues, fill de puta. Ens diu que som com les putes, i en certa manera té raó. És d’aquelles ties que tenen les pilotes quadrades. Qualsevol altre li hagués engegat un tret allà mateix, perquè a les putes no els agrada que els diguin putes, però nosaltres som professionals i farem les coses com cal fer-les. Com a càstig, decidim que Amin es pixi al damunt d’Olga, perquè és el que té més pipí de tots tres, així que es treu la minga i ho fa. Olga vomita una mica i Amin, mentrestant, li clava una puntada al glutis. Amb la minga fora ofereix un aspecte força ridícul i quan ens mira i fa una ganyota ens fa riure.
Pedro diu que ara torna perquè s’ho ha deixat tot a dalt..
Aturo la càmera i Amin desa la minga.
Encenem dues cigarretes, una per ell i una per mi.
Penso que a aquest ritme no començarem mai d’una puta vegada.
Pedro torna amb una bossa de plàstic.
A dins i duu navalla, unes tisores, mitja llimona, sal i vinagre. És divertit perquè sembla que siguem xefs a punt de preparar una amanida.
Olga diu si us plau.
Jo encenc la càmera i dic que ja. Amin demana a Olga que torni a dir si us plau. Olga repeteix si us plau. Penso que no ens plau massa.
Pedro em dóna la navalla. Estripo les calces d’Olga i li afaito una mica el cony. Ensumo els quare pèls que m’han quedat a la mà. No fan mala olor. Els diposito al seu melic, que és un petit i atractiu forat.
Amin torna a agafar Olga pels colzes.
Pedro li separa les cames i les subjecta fort.
Olga té els llavis del cony més arrugats del que és habitual. Hi escupo dues o tres vegades perquè són totalment eixuts. Escampo la saliva i després hi dono copets amb el palmell. Obro els llavis amb les dues mans.
Mossego el clítoris amb força fins que en surt un rajolinet de sang. Olga es fa pipí i sento com diu no, no, no. Introdueixo la navalla dins la seva vagina i li faig un tall a baix per engrandir-la. Comença a sortir molta sang i dic merda.
Premo amb força fins que tinc tot el puny dins. Esgarrapo les parets de l’úter i dono cinc cops de puny al fons de la matriu.
Olga perd el coneixement i Pedro em demana que m’aturi.
M’aturo.
Tinc el braç, fins el colze, ple de sang.
Hi ha també trocets de pell blanca.
X
Descansem.
Amin s’encén una cigarreta i me la posa a la boca. Pedro i ell se n’encenen dues més. Pedro apaga la càmera i Amin introdueix un drap estampat amb quadradets grocs dins la vagina d’Olga.
Amin diu hòstia.
Pedro diu sí.
Fumem les cigarretes gairebé fins el final.
Torno a encendre la càmera poc després.
XI
Pedro agafa la navalla i secciona el mugró esquerre d’Olga, que és el que al començament no li ha cremat amb una cigarreta. Penso que Pedro té una fixació amb els mugrons. Em sembla legítima, però penso també que aquesta no és la feina bruta que cal fer.
Tal i com abans he resolt, m’estic de comentar res i em limito a comprovar que la càmera grabi.
Pedro exprem la mitja llimona a la cavitat menuda que ha quedat al pit i Olga recupera parcialment la consciència. Entenc que aquest era l’objectiu de la maniobra i m’alegro de no haver comentat res, perquè la idea és de veritable especialista.
Pedro adoba amb sal i una mica de vinagre la ferida i, com si d’una operació de cirurgia plàstica es tractés, la cobreix amb el mugró seccionat i prem fort. Olga xiscla encegada i després, quan s’esgota, esbufega amb estranyes intermitències.
Pedro colpeja amb fúria el rostre d’Olga i el crani fa un so sord quan impacta contra les rajoles rera cada escomesa. Amin s’afegeix a Pedro i comença a clavar seques puntades a l’oïda que ja sagna per la mossegada. Jo introdueixo la meva bota dins la boca d’Olga i premo només lleugerament per tal que la mandíbula no s’ensorri tot obstruint la tràquea. Un ullal es trenca, però no salta cap a l’esòfag sinó cap a la catifa. Massa fort encara, penso. Amin, aliè als meus pensaments, precipita cegament el seu puny i li enfonsa un ull a Olga,
Ens separem del cos un moment.
Olga fa com per arrossegar-se.
Pedro diu Olga. Olga diu mmmnh i un esgarip s’escapa de la seva gola.
Pedro diu Olga, Olga.
XII
A una senyal de Pedro entomo la tasca d’obrir superficialment l’epidermis pèlvica d’Olga mentre Amin la subjecta dels avantbraços (ella es resisteix a perdre el coneixement i repetidament convulsiona).
Tallo cap amunt.
Pedro diu no entris més, no entris més, puja, puja, no entris més.
No sé si Olga és conscient o no, ni tampoc Amin o Pedro, perquè emet sons però no respon als estímuls verbals. Pedro em diu entra.
Entro.
Deixo per ara els òrgans abdominals i em concentro en el tòrax. Un xiulet bitonal (com un acord amb dues notes, l’aguda predominant) s’escapa d’entre les costelles mentre em dic has encertat, no està malament, encara respira malgrat tot.
Pedro diu aparteu-vos.
Pedro diu més lluny.
XIII
Olga, Olga.
Olga, diu Pedro, Olga, i com qui juga a arrencar cebes tiba mariner dels budells molta estona. No són ocre groc com als dibuixos. Però és perquè hi ha sang.
Sang i sang i molta sang.
Perdo separa amb un ganivet l’esòfag de l’estómac.
Fa caure la cremallera, ensenya una minga de tamany mig a càmera i se la comença a sacsejar mirant de reüll el que queda d’Olga. No triga gens en aconseguir una erecció. Es folla Olga per l’esòfag primer (que aguanta enfora amb la mà esquerra) i després per l’estómac més estona. Quan gairebé és a punt, furga amb el ganivet i d’una forta estrebada arrenca l’estómac del cos. Dempeus, a favor de càmera, fa anar i venir l’estómac damunt la seva minga com si del cap d’una puta mentre fa un francès es tractés. Ejacula sorollosament. Tiro zoom, Pedro apropa l’estómac a l’objectiu i fa que l’esperma regalimi lentament.
Després, amb l’ajut de les tisores, obre l’esfínter de l’estómac desproporcionadament.
S’apropa a Olga.
S’ajup i la incorpora pel clatell lleugerament, amb estranya delicadesa.
Li posa l’estómac de casquet de bany.
XIV
Sospito que Olga ja és morta.
No dic res.
Pedro i Amin també ho saben i tampoc no diuen res.
Ens situem al voltant del cos com si fós una llar de foc que desprèn calor, sempre a favor de càmera.
El primer en començar a trepitjar és Amin. Després jo i després Pedro.
Trepitgem amb fúria, lentament, a batzegades seques i precises. El cos s’enfonsa sota la sola de les nostres botes. Poc a poc la carn cedeix, s’obre, es masega. Tot reventa i es desfigura. Trepitjem una massa orgànica informe i no ens deturem. Ens taquem fins els genolls i no ens deturem. Pedro s’acarnissa amb el cap, Amin fa el tórax i jo salto damunt les cames (perquè trobo que encara conserven forma, tu podries identificar-les ara) i no ens passa pel cap deturar-nos.
Tot això podria semblar-te horrorós si ho veiessis.
XV
A la fi, no sabem quant temps ha passat i la suor ens amara.
Faig per aturar la càmera.
Olga ja no hi és.
XVI
Una nit somio que visc a París i penso que és el que sempre ens quedarà.
Fa un fred que inmobilitza els homes i les coses, però jo sento una calor terrible i em dic el que cal és caminar no paris de caminar camina camina. Comencen a suar-me els braços perquè vaig a molta velocitat, però m’adono que no és suor el líquid que de mi es desprèn sinó carn de la meva pròpia fonent-se. Abans d’arribar a terra, a causa del fred que tot ho afecta menys a mi, la carn fosa es glaça i resta dempeus. Ara és una mena d’escultura amb protuberàncies ondulades feta amb un material, perquè t’ho imaginis, que és com la cera de les orelles. De l’estatua en surt la cara d’un ministre que també sóc jo. Parlo de la parietat fiscal i comença a rajar-me sang de la boca.
M’espanto molt i em desperto.
No entenc per què somiem el que somiem, però estic gairebé segur de que això té alguna cosa a veure amb el que hem fet a Olga.
Em torno a adormir i no somio res més ja.
XVII
Amin i jo bevem cervesa al pis de dalt i fumem una cigarreta rera una altra.
Hi ha quatre llaunes buides i dues de semiplenes damunt la taula de fusta.
Els udols de Pedro retronen pertot i ofeguen el Fidelio, que emet i emet en silenci el butlletí noticiari de les tretze a les tretze i set.
Amin diu que cal parlar amb Pedro.
Jo penso que té raó i faig un glop de cervesa.
Amin diu cal parlar-hi.
Jo dic sí.
Trobem Pedro esgotat i afònic, encongit al costat d’un dels matalassos que aquests dies ens ha servit de llit.
Dic Pedro.
Pedro diu Olga.
Amin xuta el rostre de Pedro.
Pedro rebota contra la gris blavosa paret i es desploma inconscient en la nostra direcció.
Acomodem Pedro als seients de darrere.
Està bé, i estarà millor quan es desperti lluny d’aquí.
Em poso al volant i engego el cotxe.
Amin es dirigeix amb pausa cap a la porta d’entrada, fa per tancar-la i torna al cotxe.
Demano a Amin si ha tancat amb dues voltes.
Amin diu amb dues, sí.
Trec el cel·lular de la guantera i truco.
Penso que ens farà bé allunyar-nos d’Olga i entomar noves tasques.
Penso que comencem a estar cremats d’encàrrecs d’aquest tipus, tan aparatosos, tan.
Una veu fosca i familiar a l’altra banda de la línia.
Aló, mmm, mmm, sí, ok, sí, ok.
