1 de Març del 2009
Sempre tendeixes a pensar que estàs preparat per l’arribada a un aeroport africà. Que podràs encarar qualsevol situació per caòtica o descontrolada que sembli, que aquest cop sí, que saps de què va. No és cert. Mai no se n’està prou, de preparat. L’ecosistema d’un aeroport africà acaba superant amb escreix qualsevol idea preconcebuda. Especialment l’Aeroport Internacional Leopold Sedar Senghor, a Dakar. Ens n’adonem en creuar la porta de sortida, massa tard, un instant abans de ser engolits irremissiblement per un multitudinari comitè de benvinguda format per arribistes, buscavides i demés professionals de l’economia submergida que ens rep com si fóssim estrelles de rock. La cridòria és ensordidora. Amb l’equipatge incorporat, som transportats en volandes, a un pam de terra, fins al sector dels taxis. Algú ens canvia diners a un preu que faria empal·lidir de vergonya la paraula usura. Es produeixen diverses baralles simultànies, suposem que per dirimir qui es quedarà finalment amb el trofeu de la nostra ingenuïtat. A la fi, els dos vencedors ens entaforen a un taxi per la finestreta del darrera i pugen (tots dos) al seient de copilot.
Ja a l’hotel, més tranquils, prenem consciència d’on som i de què hi fem, aquí. La Maria mira per la finestra i jo anoto taquigràficament els detalls de l’arribada. Gentilesa del Centre d’Estudis Africans i de Royal Air Maroc, el viatge és el primer premi del certamen “Històries d’Àfrica” atorgat al meu relat “Nou pla d’urbanisme”, que s’ambienta a Malabo. Tenim una setmana per gaudir del Senegal. El més sensat, diu la Maria mentre entra al llit, és no plantejar-se el viatge amb actitud exhaustiva. Hi estic d’acord. La idea és portar un diari de viatge per capturar-ne l’esperit, una mena de quadern d’impressions. Potser la gent del CEA en pot fer alguna cosa: després de tot, l’escriptura de viatge és un gènere profundament vinculat a l’Àfrica. Són les 4:35 de la matinada i la Maria em demana si us plau que calli i que dormi. Procedeixo.
2 de Març del 2009
Sortim de l’hotel amb ganes de caminar. Defora, els carrers del barri de Plateau bullen d’activitat. Fins on es perd la mirada, persones de tota mena i condició construeixen la seva jornada laboral sobre la marxa, convertint l’espai públic en un mercat sense fi on tot pot ser venut, comprat i, sobretot, negociat. Dakar no ha perdut el pols accelerat que li recordava.
Recorreguts uns metres des de la porta de l’hotel, se’ns afegeix un company de passeig. Deu tenir-ne uns 30 i duu encasquetat un barret molt semblant al que duia en Peter Pan. Estem de molt bon humor, i no oferim gaire resistència quan ens proposa de guiar-nos fins a la seva botiga. Conversem animadament mentre deixem enrere la plaça de la Independance: el jove s’estranya molt d’haver trobat dos toubabs de visita com nosaltres durant la temporada d’hivern. Li fem notar, divertits, que la temperatura ens sembla idònia, calorosa, fins i tot. Que on sí que és hivern-hivern és a la nostra terra, i que això encara fa més valuosa la nostra escapada. Accelera el pas, satisfet amb les explicacions. La botiga és a tocar, explica. Una hora i uns quants quilòmetres de deriva després (mercat de Kermel, Hotel du Ville, de nou Independance, Ponty, mercat de Sandaga), just quan comencem a dubtar seriosament de l’existència de la botiga promesa, Peter Pan s’apiada de nosaltres i ens fa aterrar finalment al seu comerç per a turistes que no és seu sinó d’un amic i en el que adquirim, per no ser descortesos, una bossa hippy pel mòdic preu de 5000 CFA (fruit d’una brillant negociació de la Maria). Ens acomiadem efusivament, agraint l’hospitalitat, i reprenem la marxa.
Travessem Plateau en direcció sud. A les escales de la Catedral cristiana algú crida l’atenció d’un nodrit grup de nens uniformats amb bata blava que s’excedeix en les seves corredisses després de fer la pausa del migdia. A mesura que avancem per la zona de les ambaixades, les voreres es buiden més i més. La Presidència, el Parlament. Un cotxe oficial amb els vidres velats i un ministre a l’interior surt apressadament d’un dels imponents edificis colonials seguit de dos jeeps d’escorta. Mentre ens aturem per deixar-lo passar, parem atenció per primera vegada en la força de les arrels dels arbres africans, contra les que l’asfalt res no pot. Les voreres de Dakar se’ns revelen com una fina capa de maquillatge esquerdat incapaç d’amagar el vertader color de pell de la Natura desfermada.
Arribem finalment al far de Cap Manuel, l’indret més meridional de la ciutat, la punxa del garfi de la península de Cap Vert. Desenes d’autobusos aparcats al final de línia i una petita colònia empobrida a tocar. L’aldarull de la ciutat queda lluny. Només el vent i la quietud de l’extrem oest del continent.
Reposem a l’hotel fins ben entrada la tarda i tornem a sortir quan el sol és baix amb la intenció d’explorar la Gran Mesquita i els voltants, però no hi ha mostres d’activitat. Decidim seguir per l’avinguda Charles de Gaulle en direcció a la perifèria. De seguida ens criden l’atenció a banda i banda alguns edificis d’estil novíssim de titularitat multinacional dins l’àmbit de les telecomunicacions. Semblen marcar la frontera psicològica de Plateau, perquè en passar-los desapareix l’enllumenat públic i el paviment en condicions. És el segon anell de Dakar, el barri de Medina: les restes del mercadeig diürn són evidents i alguns comerciants trafiquegen encara amb fruita i hortalisses per als darrers herois de la jornada laboral. Llarga estona fins deixar enrere la Medina i arribar a Fas. Podríem seguir encara durant hores sense arribar al final de la ciutat. L’anomenat Gran Dakar, el tercer anell de la ciutat, s’estén encara durant desenes de quilòmetres d’edificacions baixes de terrissa i ciment. Són barris construïts de manera centrífuga des de les carreteres principals, amb una infinitat laberíntica de carrers i carrerons de sorra on orientar-se esdevé tot un art. Moltes d’aquestes edificacions són unifamiliars i tenen el pis de dalt a mig construir: bona part dels ingressos familiars es destinen a ampliar la llar afegint nous pisos i habitacles, en part per prestigi social i en part per avantatges fiscals. Esgotats, agafem el primer autobús cap al centre.
Sopem al libanès Alí Baba, on segons diuen se serveixen els millors shawarma de Plateau. Per la ràdio es parla d’aldarulls en alguns barris de Dakar, però no atansem a entendre els motius ni les conseqüències. Quedem en assabentar-nos-en tan aviat com puguem i sortim del restaurant. Ens encaminem a l’hotel a ritme d’ancià (d’ancià català, s’entén, car els ancians senegalesos ens superen àmpliament en forma física) i recordem el bon propòsit de canviar de sostre de cara a demà: hem trobat indrets acollidors i econòmics, menys turístics, més per nosaltres. Tot just a uns metres de l’entrada, ens intercepta un inconfusible barret de Peter Pan i unes maneres curiosament flexibles. El jove ens abraça amb afecte, fent gala d’aquest estrany súperpoder senegalès que consisteix en la capacitat de trobar qualsevol individu, en aquest cas jo i la Maria, en qualsevol moment i indret del país. S’interessa per la nostra jornada i s’ofereix a acompanyar-nos al Lac Rose l’endemà. Ens agrada la idea i quedem en trobar-lo a les 9:00 davant de l’hotel. En donar-nos mútuament el mòbil, ens assabentem que el jove respon al pintoresc nom de Papa Fall. Sembla que el meu nom no resulta menys pintoresc per a ell. En endavant, i per molt que jo insisteixi en la fonètica aparentment senzilla del mot Pepe, seré per a ell algú anomenat, aproximadament, Popis.
3 de Març del 2009
A les 6:56 sona el meu mòbil: és Papa Fall. És davant de l’hotel i necessita parlar amb mi. Em frego els ulls i miro l’hora per estar segur que no somio. Em rento la cara. Restitueixo tants bocins de la meva identitat com puc i camino, somnàmbul, cap a l’ascensor. Surto al carrer. No hi ha ningú enlloc. Només un barret de Peter Pan recolzat en una tartana amb motor. M’hi fixo millor i veig que hi ha un altre noi al volant. Dormita. Els nivells d’energia de Papa Fall semblen normals tirant cap a òptims. M’explica que hi ha problemes a la gare routière. Que hi ha una grève de transportistes, una vaga. Que els conductors senegalesos tenen problemes seriosos amb els conductors de Mali i que fóra arriscat intentar aconseguir un mitjà de transport, que van mal dades. Anoto mentalment la possibilitat de que els aldarulls dels que vam sentir parlar ahir a la ràdio es deguin a aquesta vaga i m’acomiado del Llac Rosa per aquest cop. Però Papa Fall assenyala l’artefacte que li fa de seient i em dóna dos copets a l’espatlla: gràcies als seus contactes ha aconseguit un cotxe per dur-nos. Vol que el nostre viatge sigui perfecte, que res no l’espatlli. Li agraeixo el seu esforç. El conductor ronca obertament.
A l’hora d’esmorzar, conversem amb un matrimoni andalús amb cara d’estar terriblement fatigat. Ens expliquen que s’han quedat clavats al Senegal. Feien escala a Dakar per volar a Guinea Bissau, però hi ha hagut un cop d’estat i han assassinat el president. Tots els vols han estat cancel·lats, així que la parella no té més remei que estar-se per Dakar fins que la situació canviï. Descartem que això tingui a veure amb els aldarulls de Dakar, perquè al diari matinal no trobem cap referència als fets de Guinea. Tot plegat és un misteri. Els desitgem bona sort i sortim al carrer, on ja fumeja el nostre bòlid. Saludem el conductor. Se’l veu força més desvetllat que abans. Suposo que a mi també.
Dakar, Rufisque, Lac Rose. La relació dels senegalesos amb els seus vehicles és de gran intimitat. Hom diria que en tenen cura com si dels seus propis fills es tractés. Els coneixen cada cargol, cada cable, cada frontissa, cada estossec. Els allarguen indefinidament la vida útil, però mai no pots estar segur de si ho fan per necessitat o per amor. Els cotxes, agraïts, corresponen a aquest tracte privilegiat amb gran fiabilitat i eficiència. De fet, cap cotxe occidental que haguem conegut seria capaç de superar les proves a què són sotmesos els trastos senegalesos. Suposo que és per això que, en arribar al Llac Rosa, el conductor atura el cotxe a la vora d’un campament abandonat i acarona el volant amb satisfacció. Uns minuts de comunió tecnològica després, que tots respectem, es tomba i ens informa que li cal reomplir les rodes d’aire. Quedem en retrobar-nos després.
En sortir, una ventada impregnada de sal i una gran claror. Els ulls triguen un moment en acostumar-se a la llum. El vent, omnipresent, ha remogut les aigües, i la sal en què són denses, i el llac presenta el seu aspecte més rosaci. A les vores, senegalesos de l’ètnia lebu s’afanyen damunt una infinitat de muntanyes de sal de diferent mida i color. Els lebu són una ètnia semblant a la wolof, més foscos de pell i amb trets durs de gran bellesa. Se’ls considera els primers pobladors de Dakar i es dediquen sobretot a activitats relacionades amb l’aigua, com la pesca o l’extracció de sal. Hom diria que el mar ha endurit el seu caràcter: són proverbials les seves reserves respecte qualsevol influència estrangera, i no són pocs els incauts que s’han vist obligat a obrir la seva càmera i velar tot un carret sencer davant un lebu després de cometre la indiscreció de fotografiar-lo sense permís. A Lac Rose, tanmateix, els treballadors estan força avesats a les visites inesperades. Hi són habituals els venedors (els saquets de sal i els paisatges composats amb sorra en són els productes estrella) i els que intenten canviar monedes d’euro per CFAs. Una dona jove, Aida, ens demana que la fotografiem mentre dóna el pit simultàniament a un nadó que carreteja als ronyons. Després de fotografiar-la des de set o vuit angles diferents a petició d’ella, ens lliura un paper doblegat amb el seu nom i adreça (“Aida Ngome, Â Niague, Lac Rose. Par Rufisque, Senegal”) per a que, al nostre retorn, li fem arribar les imatges revelades.
Havíem contemplat la possibilitat de remullar-nos i surar damunt les aigües roses. Jo ho havia fet en una ocasió anterior i recordava l’experiència de no poder enfonsar-te per més que t’hi esforcis com quelcom summament relaxant. A més, el Lac Rose, a diferència del Mar Mort, té l’avantatge que no put. Arribada l’ocasió, tanmateix, ens sembla impúdic banyar-nos mentre tanta gent treballa al davant, i el fort vent també ho desaconsella. Decidim conformar-nos amb imaginar com seria, i emprenem un passeig pels voltants.
Les gents de Lac Rose han viscut la supressió del rally com una tragèdia, de la que culpen la Mauritània i els seus tèrbols afers polítics. En els darrers temps d’eufòria, quan el París-Dakar venia de la Mauritània, passava per Sant-Louis i moria aquí, les inversions es van multiplicar. D’aquella edat d’or només en queden escorrialles: campaments abandonats, un taller mecànic industrial amb un volum de feina irrisori i manades de camells passejant entre els bassals d’oli sintètic, una graella de sortida reconvertida en relíquia arqueològica i la Residence du Lac Rose, una enorme i tètrica urbanització residencial deshabitada digna dels millors contes de Ballard, amb un sol vigilant a l’entrada que es dedica a franquejar les portes de la toilet per a tots aquells a qui la necessitat agafa a mig camí.
Dinem al bar dels treballadors: quatre parets, sostre de plàstic tou, barra i cadires enmig de muntanyes de sal, a uns quants metres de l’aigua. Els lebu s’estranyen de què dos toubabs dinin allà, i de seguida que comprenen que no som multimilionaris s’apropen a fer petar la xerrada, primer amb reserves, després a cor què vols. Tenen un extraordinari sentit de l’humor. Una hora i mitja després arriba el menjar encomanat: peix i arròs, plat nacional, i cacauets per acompanyar. Per acabar, cafè touba, una mena de succedani aromàtic i especiat molt consumit pel senegalès i realitzat amb utensilis particulars i fruits i herbes dels països de la zona. Papa Fall ens comunica que ha arribat l’hora dels tres tes africans. Ni la Maria ni jo estem segurs de voler ingerir tres tes consecutivament, però Papa Fall insisteix: cal dedicar la primera part d’aquesta tarda ventosa a reflexionar, conversar i debatre. I l’única manera de puntuar això a la manera africana són els tres tes. Accedim, confiant en què el nostre sistema nerviós aguanti bé. A més, el conductor encara no ha aparegut per enlloc amb les tres rodes reinflades.
El primer te és el més fort. Papà Fall ens explica que ell pertany a l’ètnia tukulor, una de les branques de la gran família dels peul. Comenta amb orgull que els tukulor són una ètnia ramadera: és propi d’ells conduir amb destresa grans ramats de cabres i vaques. Però, sobretot, el fet que sigui tukulor influeix en la seva gran religiositat: són els introductors de l’islam al Senegal, i encara avui constitueixen l’ètnia més devota. Papa Fall confessa que la seva vida no sempre ha seguit el camí recte. Ell havia estat un gran bevedor descregut, fins que la seva mare li va parar els peus fent-li entendre que li corresponia honrar la seva sang. Ara, Papa Fall és un musulmà exemplar. Pur de cor i apòstol de l’amor universal i de la pau, casat, pare de dos fills, i a punt de contraure matrimoni amb una altra dona (al village dels pares, ja que a Dakar casar-se surt massa car). En definitiva, diu, ha reformat la seva vida als ulls d’Alà.
El segon te és més fluix. Papa Fall insisteix en què ens fa de guia només per amistat. Ell és en realitat artista. Dissenya samarretes. Si tot surt com ell té planejat, aviat el mercat de les samarretes viurà una revolució amb Papa Fall a la cresta de l’ona. Suposo que detecta la incredulitat als nostres rostres, perquè somriu, abaixa la vista, pudorós, i ens diu que és normal que no el creguem: més endavant, a Dakar, s’encarregarà de dissipar els nostres dubtes amb fets.
El tercer te és el més fluix de tots tres, i indica que la fi de la vetllada és a tocar. Papa Fall fuma quantitats industrials d’un tabac peculiar que, segons ell, no duu nicotina, per bé que no fa lletjos als meus Camel, que li recorden vells temps, quan fumava Marlboro i, aleshores sí, posava en perill els seus pulmons. Amb certa freqüència, Papa Fall s’escampa per les genives una crema que treu curosament d’un pot amb el dit. Les dents són grogues i negres i estan malformades. Li demanem si és a causa del tabac que la seva dentadura és malalta. La seva dentadura no és malalta, replica, i s’estira les dents amb tots els dits de la mà per provar-ne la resistència. Ens explica que la seva mare, com les altres dones del seu poble, bevien aigua amb sal quan estaven en estat, per donar salut al fetus. Que és per això que la gent del seu poble té la dentadura diferent de la resta. Potser és una mica lletja, admet, però no en trobarem una altra de més forta. Papa Fall emmudeix de sobte i, fitant l’horitzó, aixeca el braç: a uns centenars de metres, el nostre xofer prova la qualitat de l’aire nou de les rodes virant temeràriament per entre les muntanyes de sal i les aigües roses. Detura el cotxe en sec, fent-lo derrapar lleument, i treu la mà per la finestra: sembla que tot està en ordre. Ens abracem als amfitrions i fem per marxar. Ni a la Maria ni a mi ens ha semblat que el cotxe anés equipat amb cinturó de seguretat a l’anada. Caldrà tenir fe, em diu la Maria, mentre el xofer ens obre la porta del darrera i fa petar els dits. Les rodes (inflades) xiulen dessota nostre mentre sortim disparats del Lac Rose.
Els embussos a l’entrada de Dakar a primera hora del vespre són un dels fenòmens més monstruosos i incomprensibles que hom pot experimentar al damunt d’un vehicle a l’Àfrica Occidental. I ja és dir. Quan fa ja més de dues hores que el nostre bòlid no avança ni un metre i el fum comença a ennegrir els retrovisors, Papa Fall observa amb gran perspicàcia, mentre rosega amb insistència una arrel traditionelle per enfortir encara més la seva mandíbula, que la vaga de transportistes deu haver-se resolt: el volum de cotxes en ruta així ho indica. Aleshores, deduïm, si la vaga seguís no estaríem embussats. Papa Fall diu que estaríem igual, però que avançaríem més ràpid. Un conductor amb iniciativa desplaça el seu vehicle a la cuneta, seguit de molts altres conductors que esperaven el gest del primer valent. Ens afegim a la drecera. En pocs minuts, l’autovia compta amb dos o tres carrils extra fruit de la perícia dels pilots.
La nit ens sorprèn mentre arrosseguem els nostres esquelets per Plateau agafats per les espatlles. La Maria a l’esquerra, Papa Fall al mig i jo a la dreta. Demà marxem de Dakar, i Papa Fall troba convenient que el sopar d’avui estigui a l’alçada. A més, hem dinat poc i creu aconsellable recuperar forces. Ens guia per entre carrerons fins un magatzem il·luminat per espelmes i regentat per mauritans: una llar de foc crema a un racó. Hi ha un xai mort penjant d’un ganxo: Papa Fall n’encarrega un quilo, que el més jove dels dependents procedeix a esquarterar. La Maria empassa saliva. Papa Fall la tranquil·litza, explicant que el que menjarem és mouton de la Mauritània de primera qualitat. La Maria assenteix, molt més tranquil·la. Mentre els mauritans dipositen les primeres llonzes a la brasa, ens apropem a l’hotel per recollir l’equipatge i traslladar-lo a la modesta habitació en què reposarem avui. Mengem amb gran apetit i renunciem tan educadament com podem als tres tes africans: demà cal matinar si no volem arribar a Joal-Fadiouth a misses dites. Papa Fall ens demana si ens sap greu que ens acompanyi al sud. Necessita reposar de Dakar uns dies. No hi veiem cap problema, però li recordem que tenim poc temps i que la nostra idea és aprofitar el temps al màxim, no el podrem acompanyar pas en el seu repòs. Quedem demà a primera hora. Abans de tancar la porta, em giro, com impulsat per un ressort, i explico a Papa Fall la diferència exacta entre el que entenc per primera hora i la jugada que m’ha gastat la passada matinada. Somriu i encaixa: tranquil, Popis, la vaga s’ha acabat, ja no hi haurà més problemes.
4 de març del 2009
Molts dels ports de la Petite Cote senegalesa al sud de Dakar, principalment Mbour i Saly, són avui dia immenses urbanitzacions corrompudes pel turisme més invasiu, i en poc difereixen de Lloret de Mar, Salou o altres aberracions autòctones. Joal-Fadiouth, més inaccessible i fora de les principals rutes comercials, resisteix bé l’escomesa dels bàrbars i conserva gairebé intactes les seves virtuts originals.
La llegenda explica que alguns habitants de Joal, farts de ser tants en un poble tan petit, van decidir instal·lar-se a la vora del riu, just a la zona on els seus ancestres, dedicats al comerç d’ostres i escopinyes, tenien el costum d’amuntegar les closques buides després de menjar-les. Els desplaçats van seguir mantenint aquest costum, i amb els anys van acabar convertint aquella petita pila de closques en una illa on viure: Fadiouth.
La darrera vegada que vaig visitar el poble només es podia accedir a la illa travessant un atrotinat pont de fusta cruixent obra del mateix enginyer de camins que va dissenyar el d’ Indiana Jones y el temple maleït. El pont es conserva encara per pura nostàlgia local, però una nova construcció lleugerament més segura hi discorre en paral·lel i fa el passeig menys cardíac. La marea és baixa, i dessota el pont veiem com corren amunt i avall manades de gossos esquàlids a la recerca de petxines obertes i altres trofeus oblidats per l’aigua. A Joal-Fadiouth, terra de gossos, el ritme de la marea és el ritme de tot.
Un nen amb enormes ulleres esfèriques ens rep a Le Paletuvier, el modest establiment de l’altra banda de la illa on ens allotjarem mentre siguem per aquí. Tenim temps fins l’hora de dinar: deixem a Papa Fall roncant i sortim a recórrer la illa sota un sol de justícia. Una petita illa adjunta acull una de les joies de la zona: el cementiri mixt de cristians i musulmans. Els serer professen ambdues confessions, per bé que els darrers temps l’islam ha reviscolat notablement entre els joves. La marea baixa ens permet seguir per darrera del cementiri per un camí de sorra que s’endinsa en els manglars: el paletuvier, que dóna nom al nostre allotjament, fa referència a cadascun dels arbusts que conformen un manglar. Tornem a Fadiouth i ens perdem pels seus carrerons: grups d’homes juguen pels racons a les dames mentre parlen de temps passats. Fadiouth és un poble de majoria cristiana, i aquest fet diferencial s’expressa amb joia a cada cantonada amb multitud de detalls que van del kitsch al naïf sense complexos. De totes les representacions, la més agosarada és sens dubte l’enorme cor de neó que presideix el campanar de l’església de Sant Francesc Xavier, tot i que del que quedem enamorats, per empatia, és de les petites capelles enreixades pertot protegint figuretes de verges negres vestides a l’última moda africana.
La terrassa de Le Paletuvier és un mirador privilegiat encarat a la immensitat manglar. Després d’un deliciós àpat a base d’arròs, ceba i peix fluvial a càrrec de la mestressa del lloc, decidim gaudir de la vista i de l’hora morta de després de dinar. La Maria se submergeix en les correries d’Ignatius Reilly a La conjura dels necis de Kennedy Toole i jo, per la meva part, m’inicio en els secrets del punk journalism amb El dorado, el darrer llibre de Robert Juan-Cantavella. En llegir la denúncia psicotrònica que el protagonista del llibre, Spider Escargot, fa del complex turístic Marina d’Or i, per extensió, de les formes d’oci turístic imperants, penso novament en Ballard i també en Houellebecq, i d’aquí inevitablement al present i futur de la costa senegalesa, la Petite Cote, la Casamance. El turisme com a perversió colonitzadora occidental. El turisme com a virus. El turisme parafíl·lic i geriàtric com a decadència i pulsió i proselitisme capitalista. La impossibilitat de viatjar. El situacionisme i l’experiència construïda al servei de la societat de consum. La mort de l’altre. Freno la pròpia inèrcia destructiva, em dic que no i que no, valoro les possibilitats d’un canvi de model, busco escletxes i en trobo algunes, m’assereno.
La marea puja a gran velocitat davant els nostres ulls i un mosso aprofita per endinsar-se en les aigües acompanyat d’un ase, l’únic mitjà de transport emprat a la illa i, precisament per això, la més preuada possessió. Quan ja són ben bé al centre de l’extensió d’aigua baixa, el mosso inicia una operació de neteja de l’animal: tots els moviments de l’un i de l’altre semblen coreografiats, apresos de memòria a força de repetir-los. El mosso el fa canviar de posició amb disciplina i amor mentre ruixa amb aigua i frega cadascun dels racons del seu cos. Hom diria que assisteix ben bé a un procés de comunicació, l’altra cara de la relació simbiòtica entre home i animal. L’ase es deixa fer, primer resignat, després complagut, finalment extasiat. En acabat, una prominent cagada damunt les aigües evidencia que els indicadors de relax de l’animal han arribat al límit, i el mosso procedeix a retornar-lo a la quadra fins la propera.
Passejada vespertina per Joal: l’assentament serer s’allarga durant quilòmetres a banda i banda d’una línia recta d’asfalt. L’hospitalitat dels habitants del poble és equiparable a l’orgull que senten d’explicar a qui ho vulgui sentir que Joal fou, d’antuvi, el bressol del serer més il·lustre de tots, el panafricanista Léopold Sédar Senghor, la casa del qual encara es pot visitar intacta a un costat de la carretera. Davalla un estrany núvol de vapor i xafogor produït pel sol de tot el dia damunt els manglars humits. Entrem en un local per refrescar-nos. Passat un temps, tot de sobte s’interromp el subministre elèctric amb un so sord. Tothom surt a la carretera. Malediccions. Consol mutu davant la precarietat. Arronsaments d’espatlles. Tot s’omple d’espelmes i es reprèn l’activitat: deduïm que l’apagada va per llarg. Desfem el camí amb calma, meravellant-nos en la fosca de l’efecte dels fars dels vehicles per entre el núvol de vapor. Tanquem el dia al campament, on ens espera un reconfortant te amb menta que Papa Fall ha preparat amb cura. Lladrucs pertot, la son que arriba i la bona nit.
5 de Març del 2009
A Fadiouth hi ha galls, però no desenvolupen la lírica tasca que els ha estat encomanada a la resta del món. Ens desvetlla l’estrident renill d’un ase a escassos metres de la nostra finestra.
Avui arriscarem. La idea és trobar algun mitjà de transport cap a Ndangane i d’allà, en piragua, provar d’arribar a Mar Lodj. L’ideal fóra poder tornar a Fadiouth aquest mateix vespre, però entenem que això últim és més una qüestió de sort, i recollim i agrupem l’equipatge per si de cas. Agafem el necessari per passar fora un temps indefinit.
A la gare routière estem de sort, i hi ha un sept-places gairebé ple. Ocupem les nostres localitats dins el Peugeot 504. En poc estona se’ns afegeix un viatger que cobreix la darrera plaça lliure i el sept-places emprèn la marxa. Travessem grans extensions desèrtiques pel dret. Segons ens expliquen, a l’època humida tot això queda negat per les aigües i cal vorejar gairebé tota la plana. Sovint esdevé del tot impossible accedir-hi en cotxe. La sort segueix del nostre costat, i el sept-places només s’espatlla dues vegades en tot el trajecte.
A Ndngane resulta més difícil trobar piragua per un preu mòdic. Mentre la Maria negocia ferotgement, sóc incapaç de resistir-me a una venedora tenaç que em sotja i adquireixo un barret de palla (sempre em passa quan la Maria em deixa sol: ella diu que és que faig cara de babau i això els venedors ho ensumen). La Maria pacta finalment un preu que sembla prou bo i sortim cap a Mar Lodj, dues piragües simultàniament. M’adono que el barret de palla no serveix de res amb la ventada que bufa dalt de la piragua i em sento estafat. Els manglars revelen tota la seva densitat ornitològica: gavines, cormorans, blauets. També papagais i lloros, però aquests viatgen amb nosaltres a la piragua: un grup de belgues que criden i canten i beuen cervesa. Heus aquí la trampa. Què volies per aquest preu, comenta la Maria. Quan, a causa dels xiscles, ja no queda ni un ocell en quilòmetres a la rodona, decideixen canviar de divertiment i fomenten una carrera entre les dues piragües. Les dues piragües topen i la quilla de la nostra s’esquerda a proa. El pilot del vaixell escridassa algú i els ànims del grup de belgues s’apaivaguen durant dos minuts. Quan som a tocar de la costa, els belgues salten de cap a l’aigua amb un bram tarzànic i disputen una carrera fins la sorra. Som a Mar Lodj (o Mar Lodhie, en llenguatge administratiu).
És tradició a Mar Lodj que algun dels seus habitants acompanyi els nouvinguts en el seu passeig. Un jove es presenta com a Jean-Baptiste i ens convida a acompanyar-lo. El primer és la benvinguda: a qualsevol visita estrangera se l’ha d’obsequiar amb un got d’aigua de pluja, continguda en un atuell de ceràmica que aquí anomenen ‘canarie’ i que es troba a l’entrada de la llar. Bevem, agraïts. Ens interessem per un djembé de fabricació artesanal a l’entrada d’una de les cabanes: Jean-Baptiste ens informa de que és el tam-tam telephonique. Serveix per comunicar-se i per avisar els habitants del poble dels fets importants. Una mena de campanar primitiu. L’home encarregat de tocar el tam-tam, el comunicador tradicional, és el griot, un càrrec d’honor que, com el títol de rei del poblat, es traspassa hereditàriament entre membres de la mateixa família. Així doncs, el poblat també té un rei. Jean-Baptiste ens explica que ara ja no en diuen rei: es tracta simplement del chef du village, descendent del primer poblador del poblat, un caçador anomenat Soungary Khallis que va topar amb la terra mentre perseguia un antílop i, en trobar-la fèrtil i pura, va decidir establir-s’hi.
Jean-Baptiste ens explica que, malgrat el seu aïllament, o justament a causa d’això, Mar Lodj és un poble molt recolzat per la cooperació internacional des que, als anys 50, el pare René Thalman, un missioner suís, construí l’església cristiana, l’escola privada i la casa de salut. Els francesos els han donat el tractor, els italians l’hospital maternal i els espanyols la placa solar que cobreix el gruix de les necessitats energètiques de la illa. La major part dels infants estan apadrinats.
Arribem davant un arbre immens dividit en dos grans troncs, que surten de la mateixa arrel: enmig dels dos troncs hi creix una palmera. Jean-Baptiste ens explica que aquest és l’arbre sagrat dels animistes, amb la palmera venerada al mig. Els animistes, ens explica, atribueixen totes les complicacions als mals esperits. Per espantar-los i purificar la vida realitzen tota mena de rituals als peus de l’arbre sagrat. Els homes malastrucs, per exemple, són purificats dessota l’arbre: el ‘gafe’ sempre és cosa dels mals esperits. També les vaques, per a que passin l’hivern amb salut, es purifiquen a l’indret. Les cerimònies són senzilles, però molt efectives. Se solen fer ofrenes de diferent naturalesa, entre les que destaca la farina de mill (d’aquí que la base de la palmera sigui una franja de color blanc). Tanmateix, segueix Jean Baptiste, no tothom és animista a Mar Lodj. També hi ha cristians i musulmans. Però és habitual que es comparteixin els ritus principals de cada religió.
L’altre arbre important del poble és l’arbre de la circumcisió. Un arbre de gran mida, prou normal, on els infants, siguin de la religió que siguin, són circumcidats. La circumcisió és, de fet, una pràctica ancestral molt estesa a l’Àfrica Occidental. Se sap, per estudis recents, que la incidència del VIH entre els homes circumcidats és molt menor.
És l’hora de dinar, però recordem que, en abandonar la piragua, el frenopàtic belga de colònies començava a la sorra de la platja una mena de guerra de guerrilles amb udols i escopinades incloses, i un calfred de terror ens recorre l’espinada. Preguem al Jean-Baptiste que ens faciliti un menú alternatiu i ell, amb molt de gust, ens obre les portes d’una modesta tasca. Ens serveixen unes delicioses brotxetes de carn, però el Jean-Baptiste s’excusa dient que no té gana i demana un J&B per fer honor, segons diu, a les seves inicials (per bé que, més que al Justerini and Brooks Scotch Whisky, el seu nom a mi em remet inevitablement al Jean-Baptiste Grenouille d’El Perfum). Ens explica que només menja un cop al dia, al vespre. Que durant la jornada aguanta només a base de J&B, algunes cigarretes de marihuana i cacauets. Una vida, aclareix, digna del bon rasta-fari. Així doncs, comento, el mite de la Jamaica africana no es redueix només a la Casamance. Oh, no, s’exclama J&B. A Mar Lodj en són molts, de rastes: pau universal, marihuana i politique nulle. Descobrim que J&B va néixer només dos dies després que jo: l’11 de Novembre del 1979. M’abraça efusivament. Oh, Pepe. Quedem en escriure’ns, i travessem el desert que separa el poble de la platja (en època de pluges s’inunda, diu J&B, i es converteix en una excel·lent pista de patinatge). Sembla que la setena facció de l’exèrcit colonial belga ha exhaurit, finalment, les seves energies, i ha quedat reduïda a petits grumolls de carn inflada que ronquen amuntegats pels racons. Aprofitem per banyar-nos a la mar i relaxar-nos fins l’hora de tornar.
A Ndangane esperem interminablement a que algun vehicle torni cap a Joal, amb poques esperances. L’única dona blanca que viu a la zona se’ns presenta afablement, veient-nos desemparats: és una francesa que, després d’un divorci traumàtic, va decidir venir a passar les vacances amb la seva filla, que viu a Dakar amb el seu marit senegalès. Mai més no va tornar a França. Aquestes són les paraules que ens deixa de record al quadern d’impressions: “Un bonjour de Ghyslaine, pour ce moment d’exchange convivial et merci, en esperant vous revoir sur l’île de Mar Lodj. A côté de Limboko, vous mes retrouverez en train de vous attendre sores une paillote face au mystérieux Sure Saloum. Le 5 mars 2009 a N’Dangan. Ghyslaine VIDAL.” Mentre ens acomiadem, com per obra i gràcia de l’energia positiva de la Ghyslaine, un sept-places se’ns atura al davant. Reemprenem la marxa cap a Joal mentre la nit ens cau de cop al damunt com si algú hagués tancat el teló.
Al campament, Papa Fall ens rep amb cara d’haver dormit dos dies seguits. El seu estat d’ànim està per terra: travessa, diu, una profunda crisi existencial. Pel que es veu, la seva família carnal no veu amb bons ulls la seva futura segona esposa. Però els pares d’ella l’obliguen a desposar-la després d’haver-hi mantingut relacions íntimes. Demanem a Papa Fall com és possible que la família d’ella estigui assabentada de les seves relacions íntimes. S’enrojola. Faig alguna broma sexual sobre la fidelitat matrimonial per distendre l’ambient i Papa Fall, propinant-me un fort cop a l’espatlla, em canvia el nom un cop més: d’ara en endavant seré Sai-Sai Fall. Sai-Sai perquè sóc bromista i obscè. I Fall perquè m’estima tant que sóc com el seu fill. Torna a posar-se seriós per explicar-me que tot plegat és molt difícil d’entendre per un europeu. Encerta, per descomptat. Papà Fall ens ensenya fotografies de la seva família, una de les poques pertinences que carrega amunt i avall. Diu que el seu pare va morir quan ell tenia només 8 anys i que, des d’aleshores, és el seu tiet qui li ha fet de pare. I la seva àvia és la dona que l’ha pujat, perquè Papa Fall va haver d’abandonar el poblat de molt petit per guanyar-se les garrofes i, diu literalment, lluitar pel seu destí. Diu que és important que reflexioni i prengui la decisió correcta, per tal de satisfer tothom i quedar net en l’honor. El compadim sincerament mentre es retira a reflexionar una mica més.
Trobo una frase a El Dorado que m’hipnotitza. Spider Escargot li parla a Brona, el seu company de road, dels canvis que ha patit la seva manera de treballar en l’era de la informàtica: “Y cuando digo que las cosas han cambiado lo digo muy en serio. Antes, como sabes, yo escribía de forma consecutiva y apasionada, y ahora el tema es diferente, ahora escribo por capas, como hacen los diseñadores con sus programas de tratamiento de imagen...” Em pregunto si la frase pot tenir alguna aplicació pràctica en la crisi de Papa Fall. Intueixo que sí, però encara no sóc capaç de trobar-hi l’encaix.
6 de Març del 2009
Accidentat retorn a Dakar. El sept-places que agafem fa el seu darrer viatge abans de la jubilació i el motor ja no està per la labor. El xofer treballa dur per mantenir-lo en marxa mentre avancem a saltirons, però en una perllongada pujada una fumera des de la part davantera del vehicle diu que prou, almenys per una estona. Sortim a l’exterior carregats de paciència, disposats a servir d’esmorzar al col·lectiu de mosquits de la zona. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, aprofito per mostrar a la Maria un fet que ella es resistia a creure, i és que a l’Àfrica, com a l’Índia, és normal que els homes pixin a la gatzoneta. Això és: el xofer i Papa Fall s’aparten de la carretera a una distància prudencial, s’ajupen deixant un espai entre les cames doblegades, i orinen a un pam de terra com si fossin dones mentre el rierol els passa per sota. Després d’aquest exemple de divergència cultural, empenyem la nau nodrissa durant uns deu minuts fins que el motor decideix que s’ha acabat el descans: pugem al sept-places en marxa, xops de dalt a baix com si ens acabéssim de dutxar.
La perícia dels conductors al Senegal és molt notable. Gairebé mai no és òbvia la trajectòria que cal seguir per la carretera. El carril dret en el sentit de la marxa no té una utilitat concreta. Els conductors canvien de carril en funció de les irregularitats de l’asfalt. En la major part dels trams fins i tot surten de la carretera si consideren que els vorals proporcionen menys patiment als amortidors. No cal dir que el clàxon és, en aquestes latituds, un dispositiu tan important per a la conducció com el canvi de marxes o les llums de posició (més important, molt més important, de fet, que les llums de posició). Per sort, el paisatge defora absorbeix de seguida tota l’atenció del viatger poruc: extensions inacabables de terra puntuades aquí i allà per les formes excèntriques, orgàniques i sempre úniques del baobab mil·lenari, que sembla amagar entre els seus nusos i accidents el misteri central de l’existència. Hom comprèn amb claredat la posició preeminent que la cultura africana atorga a l’arbre en el marc de les relacions socials i espirituals quan deixa vagar la mirada per la majestat d’una plana de baobabs.
Papa Fall ens explica que és important que parli amb la seva futura segona esposa. L’acompanyem allà on ella viu, a Yoff, una població que limita amb Dakar a tocar de l’aeroport. Arribats al carrer polsegós on han de trobar-se, Papa Fall fa una trucada pel mòbil i ella surt a rebre’l. Contemplem l’escena d’uns metres estant. Ella és jove i maca i té molt caràcter. La Maria observa que ja pot tenir caràcter per casar-se amb un peça com Papa Fall. Discuteixen durant llarg temps. De fet, sembla que es donin ordres mútuament. A la fi, arriben a una mena d’acord que els satisfà a tots dos. Ella es retira i Papa Fall torna amb nosaltres, visiblement fatigat. Tot va bé, explica. Tot segueix el seu curs. Es casaran la setmana que ve al village de Papa Fall. Penso en la insondable opacitat de les relacions interpersonals africanes per a un europeu. Quantes vegades s’arriba a aquest pensament durant un viatge a l’Àfrica.
Aprofitant que som a Yoff, Papa Fall ens guia fins a l’escola de dansa del barri, una de les més importants de dansa tradicional del Senegal, on assagen els Famfodi, el grup dansaire resident format per antics estudiants que han arribat prou amunt en la pràctica del soninke com per girar per Europa i acompanyar llegendes de la música senegalesa com Youssou N’Dour. L’escola de dansa es troba insertada en un recinte molt més gran que acull tota mena d’escoles. L’espai on els Famfodi assagen és un tancat entre murs, però obert a l’aire lliure en la part superior. Un únic arbre creix al bell mig de l’àrea de treball. Saludem cerimonialment el director del grup i li demanem permís per assistir a l’assaig. Accedeix, complagut, i ens assenyala el lloc on haurem de seure: en una pedra als peus de l’arbre. Al final del recinte, i de cara a nosaltres, una bateria d’instruments de percussió africana, alguns de decididament estranys. Els percussionistes comencen a tocar, el que Papa Fall identifica com a repetisions africaines: al voltant dels músics, tot de noiets, presumiblement deixebles, observen la velocitat i el ritme de les rugoses palmes i l’imiten, palmejant l’aire. Davant nostre, el grup de ballarins i ballarines, una trentena en total, comença a sacsejar-se espasmòdicament i a cridar. La intensitat de la música i del ball és endimoniada. Les coreografies se succeeixen vertiginosament. Els càntics són ensordidors. Les danses es componen de parts diferenciades que dialoguen entre elles a mode de contrapunt. A estones els passos són apresos i corresponen a determinats passatges cantats; en d’altres moments, la percussió s’accelera i la coreografia entra en un parèntesi de pura improvisació en què certs solistes, esperonats per la resta, salten al mig i es llencen a una dansa salvatge, dislocant la seva anatomia frenèticament amb salts, contorsions, i cops violents contra terra en una mena de trànsit autoinduït que desafia als nostres ulls les possibilitats límit del cos humà. Les danses parlen d’allò orgànic, matèric, carnal, per bé que alguna cosa en elles sembla destinada a separar per la força cos i ànima. Estem hipnotitzats. Darrera nostre, a l’altra banda de l’arbre, una munió de deixebles de l’escola segueix els moviments i els càntics amb notable entusiasme i habilitat. A la meitat d’una de les coreografies, un noi amb crosses surt de darrera nostre i se situa al mig del grup de ballarins. Té les cames estretes i inutilitzades, probablement a causa de la pòlio. Els ballarins l’esperonen, com ho farien amb qualsevol altre. El noi es contorsiona, i quan les crosses devenen un impediment, se n’allibera i cau a terra, on segueix colpejant el terra amb les mans i el tors. El ritme s’accelera i els moviments del noi a terra també. A la fi, queda estès i immòbil, i algú l’ajuda a aixecar-se i a recuperar les crosses. El noi torna darrere nostre amb una ovació. Papa Fall ens explica que els càntics parlen del coratge i de l’alegria de ballar. De l’esperit del ball i del plaer de la vida.
Tornem a Dakar. Papa Fall considera que, després de contemplar les danses, tenim l’esperit prou obert com per conèixer i comprendre el seu projecte secret. Ens condueix al port amb gran solemnitat. Allà, just al davant dels molls, hi ha una barra on podem prendre uns refrescs i xerrar d’assumptes seriosos sense preocupar-nos de les mirades indiscretes. Cau la nit, però l’activitat al port de Dakar és febril a tota hora. Peons abillats amb impermeable esperen el proper vaixell per descarregar. Mariners tornen esgotats d’un viatge d’ultramar. Taxistes tanquen la jornada en greus converses al voltant de focs improvisats. Demanem les nostres consumicions: Papa Fall fa estona que s’ha posat en el paper d’artista amb un secret per revelar. La cambrera, una dona sord-muda, es mira les maneres artificioses de Papa Fall amb escepticisme, arronsa les espatlles i mou negativament el cap. Papa Fall treu de la motxilla una voluminosa bossa de plàstic amb samarretes a l’interior que comença a desplegar al damunt de la taula. Les samarretes duen estampades imatges de tota mena: el que Papa Fall anomena motifs. La tasca artística de Papa Fall consisteix en triar els motifs adients i transferir-los a les samarretes. En general, es tracta de fotografies del quotidià a Senegal. Un baobab (vist des de la finestreta d’un cotxe). Uns flamencs alçant el vol. Un noi conduint un carro. Un quadre pintat per algú altre que representa una escena portuària. Li demanem d’on extreu els motius. Oh, de qualsevol lloc. Fotografies d’amics, una enciclopèdia que guarda per casa, retalls de revista. Sigui la imatge que sigui, ell la torna a fotografiar amb una càmera prestada i ho passa a un cd. Després, porta aquest cd al local dels transfers, on produeix samarretes de gran qualitat. En alguns casos, fa samarretes específiques per establiments, restaurants o hotels, gravant al damunt dels seus motifs el nom de l’indret per a que els clients l’adquireixin com a record. No estem segurs d’estar entenent bé la grandesa del seu projecte, però ens abstenim de dubtar-ne. Papa Fall mira preocupat a tot arreu i diu que la gent és molt dolenta, i que mai se sap qui et pot copiar un motif. Que ja s’hi ha trobat altres vegades. Ningú, explica Papa Fall, produeix samarretes de tanta qualitat amb motifs tan innovadors. La idea de Papa Fall és plantar-se aquest estiu amb un nombre industrial de samarretes per vendre. Quan arribi la calor, tothom comprarà samarretes. I quan es comencin a conèixer, tothom voldrà dur-ne una amb motifs Papa Fall. Amb els primers ingressos adquirirà la seva pròpia màquina de transfers. I d’aquí a esdevenir un artista de talla internacional hi ha un sol pas. La cambrera sord-muda fa senyals a la Maria com de tallar-se el coll amb la mà: troba horroroses les samarretes. La Maria hi està d’acord, crec. A mi n’hi ha alguna que m’agrada. Li’n comprem dues. Desitjo íntimament que sigui veritable i incorruptible la seva fe en el projecte. Em fa l’efecte que en molt poc temps li caldrà. Vull dir, que tot plegat sembla més una qüestió de fe que una maniobra empresarial o artística.
Abans d’acomiadar-nos, explico a Papa Fall que el llibre que llegeixo, en un passatge que parlava dels avantatges del treball per capes dels dissenyadors davant el treball lineal clàssic, em va fer pensar en ell anit, tot i que no sé ben bé per què. Papa Fall resta uns instants en silenci i després comenta que li sembla que entén el que vull dir. Ens abraça intensament i s’allunya port enllà.
7 de Març del 2009
El sol és baix encara quan adquirim els nostres tiquets pel ferry de Gorée: estem disposats a esprémer al màxim la nostra darrera jornada al Senegal.
Una munió de persones vestides amb túniques blanques viatja amb nosaltres omplint l’embarcació fins a la bandera. Sembla una processió o un peregrinatge. L’estat d’ànim de la multitud és eufòric i a estones temem per l’estabilitat de l’embarcació. Canten sense parar en tonalitats extraordinàriament agudes durant la mitja hora que dura la travessa. Un home, cobert també de la túnica blanca, ens explica que són musulmans, de la Confraria de Yoff. Però falten encara uns dies per la festa del Profeta, observem. No celebren la festa del Profeta, aclareix l’home. Es tracta d’una commemoració anual en honor d’un antic marabú de Yoff que fou empresonat i esclavitzat pels colons a Gorée: la lluita personal del marabú ajudà a obrir fissures en el sistema esclavista abans de la seva caiguda. Parem atenció als càntics: semblen seguir talment una lògica màntrica. Un noi entona una frase melòdica de fort component gutural i, acte seguit, el grup la repeteix. Aquest diàleg es repeteix ad infinitum, fins que el noi que lidera el càntic decideix acabar: aleshores introdueix una petita variació melòdica en la frase, i el grup respon d’una manera apresa a mode de tancament. Els càntics, ens explica l’home, glossen el marabú i glorifiquen Alà.
La illa de Gorée és avui un dels indrets més encantadors del Senegal. Res a primera vista faria sospitar de la seva fosca memòria. La illa és dedicada enterament al turisme (en aquest cas no només europeu, sinó també africà), la producció artística i el record viu de les atrocitats que contemplà en el passat. Monuments, museus, escultures, pintures i plafons informatius escampats per tota la illa s’encarreguen de mantenir en temps present l’època en què Gorée era el centre més important de tràfic d’esclaus del continent africà. Potser el més punyent de tots els recordatoris és la Maison des Eclaves, la Casa dels Esclaus, convertida en un museu consagrat als horrors del comerç triangular. La Maison, reconstruïda per tal de restituir-ne l’aspecte original, té com a vòrtex simbòlic la porta del viatge sense retorn, una porta de dues fulles que suposava el darrer enclavament africà que un home trepitjava abans d’embarcar en la goleta que, procedent d’Europa, el conduiria cap a Amèrica en la seva nova condició d’esclau.
Passegem llargament d’una banda a l’altra del poble: carrerons bucòlics, construccions acolorides, arbres en flor pertot. A estones, Gorée podria passar perfectament per una vila mediterrània, del nord de Sardenya mateix. Acompanya el nostre passeig el so permanent dels càntics de la Confraria de Yoff pels altaveus públics. A tot arreu hi ha gats raquítics que passen tot el seu temps dormint i llepant-se el llom. Si tots els gossos del Senegal eren a les maresmes de Joal-Fadiouth, tots els gats són sens dubte a Gorée. Probablement han nascut a la illa. I probablement, pensem amb estranyesa, mai no en sortiran.
Amagat en un dels racons del poble, el principal taller artístic de composició amb sorra. L’art senegalès de pintar encolant sorra pigmentada ha esdevingut amb el temps pura artesania seriada per a major glòria de la religió imperant, el turisme. Els petits taulons, que representen en la seva majoria escenes rurals o tropicals, han perdut tota originalitat per acabar convertint-se arreu en el souvenir distintiu del país. Només en aquest taller ens adonem, per primera vegada, de la volada de la tècnica. S’escampen davant nostre tota mena de treballs, alguns certament convencionals, però d’altres notablement experimentals, des de l’abstracció fins al pop, amb un retrat de Barack Obama a la Warhol com a plat estrella. El taller compta amb un modest servei de bar i aprofitem per reposar. L’encarregat del bar llegeix un exemplar de Le Quotidien: la Maria em fa notar que el diari parla en portada de nous disturbis a la perifèria de Dakar. La nostra miopia ens impedeix clarificar cap titular. Ens apropem un xic més, sense èxit. Quan som a dos dits de la portada i els nostres esbufecs bomben ja el diari indignament, l’encarregat té la deferència de cedir-nos l’exemplar. Són dies de convulsió popular a causa de les eleccions municipals del proper 22 de març i les diferents faccions ideològiques s’enfronten als barris de Dakar. D’aquí els brots de violència, d’aquí els aldarulls. Mirant enrere, cobren sentit elements que fins ara no se’ns presentaven com a relacionats: una quantitat sorprenent de pintades polítiques pels carrers de la ciutat i les carreteres. Continus comunicats televisius. L’encarregat diu que, guanyi qui guanyi, serà una benedicció si aconsegueix portar de nou la pau al carrer.
Uns quants nens de la Confraria, farts de les celebracions dels seus majors, juguen a tocar de l’aigua. Quan el ferry emprèn la marxa, alcen les mans i ens acomiaden. Els retornem la salutació.
Asserenats després de la suavitat de Gorée, trobem prou ànim (ens pareix erròniament trobar prou ànim, però no en tenim ni idea, ni molt menys, què va) per submergir-nos en l’hecatombe senegalesa definitiva: el mercat de Sandaga. Al cap del carrer més cèlebre de Dakar, l’avinguda George Pompidou (més coneguda com a Ponty, per William Ponty), el mercat Sandaga s’estén indefinidament oferint a tot aquell qui gosa endinsar-s’hi una immensitat inconcebible d’olors, colors, sabors i productes peregrins i desconeguts per adquirir en cas de qui sap què (granadures, espècies, pocions, embruixos, amulets, cosmètics, electrodomèstics, caimans, reactors nuclears). Per un no-autòcton, el temps màxim de resistència física i psíquica a les escomeses de venedors, pregoners, xerraires i carteristes ronda els vint minuts. Els regateigs són acalorats i inhumans i es regeixen per normes que desconeixem. Per a desesperació de la Maria, topem amb el sector de Sandaga dedicat als llibres usats, una mena de paradís bouquiniste. Sembla, tanmateix, que és un sector tranquil, i després dels primers moments d’incredulitat, la gent del voltant deixa de parar-nos atenció i es dedica al següent esdeveniment en l’ordre del dia. Hi ha multitud de llibres de text escolars, diccionaris, atles i estudis corànics. Cap còmic i molt poc material en llengües autòctones. Abans que la Maria m’arrossegui pel cabell, adquireixo gairebé regalat un exemplar de la revista literària Europe de l’any 93 dedicat monogràficament a Samuel Beckett. Sortim de Sandaga esbufegant i rient, i entrem en l’adjacent mercat Petersen, un paradís de bonhomia en comparació, on la majoria de les parades són regentades per malinesos i estan especialitzades en sabons d’arreu d’Àfrica. La Maria es pren la revenja per la jugada d’abans i explora (ensuma, tasta, interroga) amb deteniment les diferents varietats. Adopto actituds infantils, ofeses o avorrides indistintament fins que aconsegueixo arrancar-la del seu treball de camp etnogràfic. És l’hora dels adéus.
Papa Fall té llàgrimes als ulls. Ens ajuda a carregar el nostre equipatge al taxi i ens explica que, si comptem encara amb una mica de temps, ens té preparada una última sorpresa de camí a l’aeroport. Havent dit això, es retira i truca pel mòbil. Arribats en aquest punt, una constatació de la que no ens podem estar: la telefonia mòbil ha transfigurat radicalment la vida africana. Si a l’Àfrica massa sovint hom té la sensació de trobar-se davant un mirall desfigurador d’Occident, en què els vicis i les aberracions es multipliquen i es deformen fins a l’extenuació, amb la telefonia mòbil aquesta sensació s’agreuja fins el grotesc. Si es té en compte que bona part del dia a dia al Senegal es fonamenta en la transacció interpersonal, en mantenir-se en contacte, ser capaç de localitzar l’altri i negociar qualsevol pas fins a la sacietat, l’equació és inequívoca: avui, l’Africà mig és, sobretot, una persona enganxada a un telèfon mòbil. I una de les principals despeses diàries és la d’adquirir, una darrera l’altra, targetes de recàrrega als venedors ambulants que, cada cop més, dediquen tots els seus esforços a vendre únicament aquest producte. Si fins no fa massa l’hegemonia dels cartells anunciants la tenia Maggie (o les seves múltiples variants transnacionals), enguany el cartellisme és cosa de les empreses de telefonia, a les que pertanyen nou de cada deu cartells i anuncis. Al Senegal (i, en general, a molts dels països en vies de desenvolupament), el monopoli és d’Orange i de Tigo, i només té parangó amb les omnipresents sucursals de les agències d’enviament de divises, capitanejades per Western Union. Papa Fall acaba de parlar per telèfon.
El taxi es detura a l’encreuament entre la Corniche Oest i el Boulevard de la Guele Tapée, al costat del Village Artisanal: una enorme extensió de terreny davant la platja acull el mercat de peix de Soumbediune. Som davant un dels espectacles més impressionants de la capital: la fortor de peix, les matrones amb els acolorits boubous, els venedors de bosses, els traginers per hores, els lebu escapçant peixos supersize a tort i a dret, les darreres barques arribant del mar, la cridòria de les subhastes, la gentada, i la tarda, que s’esmuny. Cal ser curosos amb la càmera: sabem que aquí les fotografies no són benvingudes. Seiem a la vora d’una parada en què es fogueja peix i agraïm la pensada a Papa Fall. Ens explica que, per posar el punt i final al nostre viatge, li farà molt de gust compartir amb nosaltres el darrer àpat, que ha encarregat amb la trucada d’abans. Ens és servida una generosa font d’orades a la brasa. La Maria em recorda, a cau d’orella, que tenim els CFA’s justos per subsistir fins que ens enlairem. La tranquil·litzo, recordant que a l’aeroport hi ha un caixer automàtic que ens podrà abastir en cas d’emergència. Paguem, doncs, i sopem amb molt de gust tots tres del mateix plat. Per educació i cordialitat, imitem la manera en què Papa Fall escup les espines al damunt del plat. Això és: sorollosament i esquitxant el menys possible.
Abans de pujar al taxi, Papa Fall ens agafa dels braços i ens lliura una fotografia seva en pla mig per a que el recordem. Li prometem mantenir-nos en contacte. Papa Fall ens empeny dins el taxi per a que no fem tard i ens promet que ell i la seva família pregaran a Alà per a que la nostra bondat ens sigui recompensada. Li retornem la gentilesa dient que també nosaltres pregarem per l’abolició immediata de la poligàmia. Papa Fall esclata en rialles tot cridant sai-sai, sai-sai, i aixecant les mans ens acomiada mentre el taxi s’allunya de Dakar.
Sempre tendeixes a pensar que estàs preparat per l’arribada a un aeroport africà. Que podràs encarar qualsevol situació per caòtica o descontrolada que sembli, que aquest cop sí, que saps de què va. No és cert. Mai no se n’està prou, de preparat. El caixer automàtic de l’aeroport, l’únic en quilòmetres a la rodona, no funciona. Això no tindria més importància si no haguéssim arribat a l’aeroport amb prou temps com per prendre quelcom, descansar, atendre els imprevistos i embarcar els primers. No tindria més importància si no ens acabessin d’anunciar que el nostre vol surt dues hores més tard del que pensàvem. No la tindria si no estiguéssim carregats fins el capdamunt com per tornar a Dakar. No la tindria si no se’ns presentessin 5 hores per davant sense absolutament res a fer. Acampem en algun racó i, després d’autocompadir-nos una bona estona i de convèncer-nos de que les orades a Soumbediune han estat una bona inversió, a més de l’última, ens disposem a llegir fins que els ulls diguin prou. Quan al final el que semblava impossible succeeix i arriba l’hora d’embarcar, la Maria fa estona que ha enllestit La conjura dels necis i comença a tenir força elaborada una teoria segons la qual Papa Fall és una reencarnació d’Ignatius Reilly, i jo, per la meva part, he acabat El Dorado i friso per posar en pràctica tot el que he après sobre punk journalism. Que ve a ser una degeneració del periodisme gonzo en la que el periodista té la llibertat (i el deure) de mentir quan convingui. Que consti que ho dic per honestedat, i no per espantar el venerable lector ni per restar autoritat o versemblança a aquest quadren d’impressions que tot just deixeu enrere. Fins aviat, doncs.
