A continuació, la versió llarga i no censurada del relat que ha guanyat el primer premi al certament "Històries de l'Àfrica" organitzat pel Centre d'Estudis Africans en el seu 20è aniversari.
L'enhorabona i gràcies a tots.
NOU PLA D'URBANISME
En el somni, Arnold Serval descobreix que té la capacitat de volar. És fàcil, qüestió de segons. Mig ajupit, es mira els peus, els genolls i les mans. Aixeca el cap: l’envolten llargues parets blanques, una sala immensa i refulgent. Comença a volar. No es tracta de que el cos adquireixi de sobte propietats ingràvides, res semblant a la levitació o a un desplaçament regular i voluntari per l’espai estil Second Life. Volar requereix d’una tècnica, una tècnica ondulatòria que sempre ha conegut sense saber-ho, un moviment de cua de sirena, de dofí nedant: braços enganxats a banda i banda, cames juntes i estirades, el cos movent-se des de el ventre en fluïdes i enèrgiques onades. Si incrementa la freqüència de les ondulacions, augmenta la velocitat i guanya alçada; si disminueix les convulsions, descendeix. Quan atura la força, comença a caure en picat amb el cap per davant. Això el fa pensar que la gravetat segueix existint i que és d’una lògica irrefutable que la part més densa del cos, el cap, lideri la caiguda, com lidera també la direcció de vol pel fet d’allotjar els ulls. Juga serè a deixar-se caure, apurant l’acceleració de la caiguda al màxim i remuntant el vol in extremis amb un cop de ventre sec que el fa allunyar-se novament del terra. També li agrada guanyar una posició paral·lela a la paret, deixant amb prou feines un pam entre el tors i la superfície llisa i blanca, com un peix manta planejant pel fons marí. Hi ha altres persones a la sala, dues o tres. Són figures inexpressives, borroses per la distància o per la intensitat de la claror. Una d’elles és de raça negra. En una altra hi reconeix el seu germà Antonio. Els intenta explicar a crits la joia de volar, és fàcil, mireu-me, ho he aconseguit, prova-ho Toni, mireu-me. Però no està segur de que el sentin, les figures no es mouen. L’esforç d’aixecar la veu l’ha despistat, l’ha cansat. Les onades del seu cos perden ritme i comença a baixar. S’escarrassa per tornar a enlairar-se, però és massa tard, és massa avall, aterra suaument bocaterrosa. S’incorpora de costat, sobre les costelles i el colze, tira el cap suat enrere per recolzar-lo a la paret i respira. Passa una bona estona així, no sap quant, minuts. Al fons, el negre comença a caminar cap on és ell i la seva figura es fa nítida a mesura que s’apropa. És un noi de no més de quinze anys. Duu uns texans blancs i el pit descobert, rostre imberbe, dolç, tranquil. Va descalç. S’ajup al seu costat i li acarona la galta amb el palmell de la mà: té un tacte sedós, desprèn una olor forta i ancestral. La mà del noi deixa la galta i llisca cap al coll i després pel pit. La segueix amb la mirada passejar-se pel seu cos nu. La carícia del noi arriba al melic, és experimentada, passa per sobre del pèl púbic, una esgarrifança li recorre l’espinada, tota la sang de les venes li injecta els collons. Entra en un torpor vertiginós i la brutal erecció li fa tancar els ulls. Nota els tempteigs dels dits alliberant el gland, la primera gota perlada a la punta, una llengua sàvia que dilata l’esfínter, els peristaltismes assedegats de les parets del recte. La boca del negre es tanca, càlida i humida, sobre el gland i, des de les profunditats del seu ésser, sense que hi pugui fer res, sobrevé l’ejaculació com un apèndix extirpat, una remor llunyana de catacumba que es fa insuportablement present i explota, detona, roques caient damunt roques, un tro eixordador, sostingut, que el desperta abans que soni el despertador.
El llit és amarat de suor, però Arnold Serval no ho atribueix al somni sinó al núvol de calor molla del sol de primera hora. Recorda vagament una figura apropant-se i un so greu i demencial, com sentir des de la costa una tempesta en alta mar. La segona cosa que pensa és que ha tornat a marxar la llum, no ha sentit el despertador i, merda sobre merda, torna a fer tard, però no, el despertador marca l’hora, va bé de temps, l’apaga. Enretira la mosquitera i obre la finestra. Per més que vulgui, la fortor persisteix dia rere dia, però ventilant aconsegueix una atenuació moderada, l’aire torna a ser respirable. Al rebost, encén el fogó de petroli i posa aigua a escalfar en una cassola. Té el temps calculat: anar al lavabo, pixar, un parell de galledades d’aigua, ensabonar-se, una tercera galledada, sentir-se millor, roba còmoda, tornar a la cuina i retirar l’aigua del fogó. Dissol l’aigua amb Nescafé i llet condensada Olga importada del Brasil dins una tassa de metall i hi suca un tros de pa amb no res a dins. Fuma un Bond. Se serveix mitja copa de brandy espanyol i enllesteix en dos glops. Algú, li sembla que Gilles Deleuze, va dir en una ocasió que pels alcohòlics la important no és la darrera copa, sinó la primera. Que el grau d’alcoholisme es mesura en funció de l’hora en què algú comença a beure. Serval no sap si Deleuze era alcohòlic, però li sembla una sentència aguda i justa. Si no fos perquè quan algú comença a calcular l’hora de la seva primera copa no necessita cap aforisme per saber que és un malalt. Un altre brandy per restituir el pols perdut, més llarg aquest, i agafa el camí de la universitat.
Alguna cosa passa al barri. La gent camina amunt i avall, hi ha grups d’homes discutint a les cantonades, els nens estan esvalotats, una dona plora en una cadira a l’entrada de la seva adrogueria, hi ha més militars que de costum. Ningú no es mofa del tribulat professor blanc.
— ¿Todo bien?
— Nara, senior Serval.
— ¿Qué ha pasado?
— Qué ha pasaro... —fa petar la llengua com només els fang saben fer-ho—
El Amor Real, senior Serval. Han empesado por el Amor Real.
Sense entendre què passa, ni qui ha començat què, gira el cap instintivament cap al bar, dues cantonades més enllà: al lloc on fins ahir hi havia l’Amor Real només hi veu un enorme núvol de pols. Prossegueix el seu camí, tapant-se la boca i entretancant els ulls.
— Y el ruiro, senior Serval... ¡El ruiro! La tiera ha moviro, militares no dejaban
asercar, ruiro muy fuerte... ¿Ha escucharo?
L’Amor Real, un local modest i acollidor, dels pocs que rebia sense interferències la senyal del canal internacional de TVE, bo per beure-hi i per seguir l’actualitat del cor, de la política i del futbol a la península. L’Amor Real reduït a runes. Així doncs, pensa, és cert: el nou pla d’urbanisme ha començat.
Fa gairebé quatre mesos, durant les celebracions de l’aniversari del Cop de Llibertat, el tres d’agost, la televisió i la ràdio locals havien emès un inquietant sermó del President. O almenys, això pensava Arnold Serval. Segons l’Excel·lentíssim, el país passava per una etapa d’acceleració econòmica sense precedents: la inversió estrangera es multiplicava, les prospeccions trobaven petroli per tot arreu, érem a la cresta de l’ona, l’avantguarda de la nova Àfrica. Anava essent hora de que la realitat de la ciutadania es correspongués amb aquesta edat d’or, calia eradicar definitivament la misèria, abandonar la precarietat. Per tot això, tenia l’honor de presentar a la població el nou programa de desenvolupament integral, un paquet de mesures de xoc amb un nou pla d’urbanisme com a plat estrella: les principals ciutats del país serien reconstruïdes amb criteris moderns i racionals, renaixerien de les cendres del subdesenvolupament i es convertirien, finalment, en espais pròspers i habitables. Però a ningú escapava que l’optimisme exultant dels discursos presidencials gairebé sempre amagava falses promeses. I això, sumat a l’estat etílic generalitzat del país durant les celebracions, va evitar que les paraules del President fossin preses massa seriosament. A ningú se li va acudir que aquest cop anava de debò, que una rentada de cara era estratègicament desitjable de cara a occident i a les inversions, que l’amenaça seria expeditiva i real i suposaria drama, sacrifici, damnificats.
Ni tan sols va ser massa gran el sotrac quan, dies després, les façanes de la majoria de barris perifèrics van llevar-se cobertes de creus vermelles fetes amb pintura vermella i brotxa grossa. Al costat de cada creu, els traços enèrgics de les brotxes repartien alternativament dues sentències: “REFORMAR” o “TRASNFORMAR”. Eren paraules en majúscula de cal·ligrafia horrible i apressada, impròpia d’una rentada de cara com la que anunciaven. Ningú no semblava haver vist patrulles empastifant amb gargots la ciutat, però si eren elles les que havien decidit quins eren els habitatges que encaixaven en el nou pla d’urbanisme i quines no, haurien d’haver tingut més cura de la cal·ligrafia, pensava Serval. Ningú no es creuria que darrere aquells potiners de pintura roja hi poguessin haver les persones indicades per fer de la ciutat un lloc millor per a viure-hi. Com a molt, pobres aprenents d’aquells oligarques nazis i de les seves sinistres marques antisemites. Ni això.
Arnold Serval passa llista. La majoria de rostres negres que l’observen a l’aula universitària van començar el seu curs de redacció periodística sense saber escriure. Coneixien les lletres —pràcticament totes les lletres, per ser exactes— i sabien fer-ne paraules, però escriure, escriure amb sentit, no en sabien. De fet, en això no diferien gaire del gruix dels universitaris occidentals: simplement, ho dissimulaven pitjor. Com en anys anteriors, Serval ha destinat mig curs a corregir parcialment aquesta mancança: sap secretament que aquesta és la dimensió més profitosa de la seva tasca, però s’esmerça en vendre-la com un preludi necessari i fatigós, el prosaic rebedor que cal travessar per accedir al flamant living room i correspondre com cal la crida sagrada del periodisme i la veritat. Una estratègia perfeccionada per tal de mantenir intactes les expectatives de l’alumnat. Que, per cert, un any més segueix sense donar resultat: hi ha catorze alumnes a l’aula, quatre noies i deu nois disposats a endinsar-se en els secrets de la redacció periodística. D’un total de cent setanta matriculats. Serval pensa que és prou descoratjador com per sentir-se imbècil, un mai no acaba d’estar acostumat a aquestes coses, però es refà i comença com pot amb les cinc ve dobles i l’hac, what, s’ha sentit imbècil, where, a l’aula d’universitat, when, avui al matí, who, el senior Serval, i how, veient la buidor d’una aula, la pedra filosofal ineluctable, allò que tota informació periodística ha de contenir, les cinc ve dobles i l’hac, però organitzades, això sí, en forma de piràmide invertida, el més rellevant al començament, el senior Serval s’ha sentit imbècil davant l’aula buida, i la resta d’elements, les deixalles, l’irrellevant, situat al final, de manera que si l’editor ha de retallar el text per limitacions d’espai a la pàgina, el lector quedi satisfet perquè de totes maneres ha rebut el més important, això és, per ordre jeràrquic, posar a la cua el paroxisme estúpid d’ensenyar periodisme sota l’epígraf eufemístic de Ciencias de la Información y Comunicación en un país sense llibertat d’expressió per a que l’editor s’ho ventili i els pocs que llegeixen segueixin llegint premsa institucional de merda i pa sucat amb oli, les aules buides, més i més buides, que mai estudiar ha omplert la panxa a ningú i la llibertat és un imponderable que sempre podrem assolir demà.
— ¿Hay algo que quieran preguntar?
Ningú.
— Bien. Quiero que escriban la primera crónica del curso.
Una mà.
— Sí.
— ¿Qué es una crónica, senior Serval?
Jesús.
— Una noticia.
Una mà.
— Sí.
— ¿Ahora, senior Serval?
Crist.
— No. Ahora no. Quiero que la traigan el próximo día. Las leeremos en clase.
2500 caracteres. Más o menos una página.
Una mà.
— Sí.
— ¿Qué título, senior Serval?
Un títol. Un titular. Un titular sempre.
— “Nuevo plan de urbanismo llega a Malabo”.
Malabo és, sobretot i abans de res, una olor.
Una olor dolça i densa que no t’abandona, que persisteix, que t’acompanya pertot com una remor de fons. Pren matisos de fang, de canícula, de cuines humils, de fulla mullada, de suor de negre (que acaba essent també la teva pròpia), d’aigua estancada i petroli. I només després, el tità. Més de 3000 metres d’inactivitat volcànica, l’alçada inversemblant i mansa de Pico Basilé dominant Bioko, teló de fons en què l’olor s’estavella, promesa i testimoni d’un abans ferotge i tel·lúric del qual només en queden les platges negres i una corona de núvols permanent que ni tan sols s’assembla al fum. La Pompeia africana, Malabo sota el volcà: Arnold Serval pensa sovint en Lowry. Però ni és cònsol ni té la classe d’un Geoffrey Firmin, ni, per descomptat, s’ha creuat encara amb cap Yvonne capaç de fer-lo claudicar del seu brandy per una ampolla salvatge de mescal.
Hi ha una certa parsimònia flàccida en tot allò que se li posa davant els ulls quan cau la tarda. La calor de tota una jornada s'acumula damunt la superfície de les pedres de la ciutat, i quan l'aire es detura, a la mateixa hora en què ho fa sempre en latituds equatorials, es desenganxa de la pedra i salta al buit, contaminant l'aire, escolant-se pulmó per pulmó i embotint els sentits, calor davallada. El cel és baix, i Serval camina com a través d’una gelatina, obrint-se pas amb dificultat i la bromosa sensació de que no hi ha res de veritat allà. Ben mirat, Serval mai no ha fonamentat les seves relacions amb el món en funció de la veritat. Mai no ha condicionat la seva pròpia existència a aquesta mena de certeses que d’altres li exigeixen al defora o als que l’habiten. En general, Arnold Serval s’ha limitat a ésser i prou. Sense extralimitar-se, això sí. Sempre ha pensat que els esforços en qualsevol direcció contrària a aquesta eren fútils. Almenys, en la major part de les escomeses. El seu pare és argentí i la seva mare belga, però Arnold mai no ha visitat cap d’aquests dos països. Fins els tretze anys va ser París, després Barcelona. Fa cinc anys que treballa a Malabo. Així que Arnold se sol descriure com un apàtrida. Amb totes les lletres. Una mena d’exiliat d’enlloc. L’exili, ho sap, s’ha deixat de tenir en compte com a sine qua non per a esdevenir llegenda o, pel cap baix, poeta. Arnold pensa de vegades que és una llàstima, que potser en una altra època, un altre moment, l’exili interior com a tret qualitatiu, tot això, però no. El que ha heretat de tota aquesta cartografia, tanmateix, és una distància insalvable entre ell i les coses, una mena d’ulleres mal graduades que no aconsegueix retirar-se de davant dels ulls, i que, amb el temps, s’han acabat convertint en una pròtesi, un perllongament de la seva persona, com l’apèndix o les ungles, per citar altres perllongaments inútils però insubstituïbles que duu incorporats. Sigui com sigui, Arnold Serval pensa que aquesta manera de percebre el defora en tant que irrealitat ha acabat transformant-lo en el que és: un paralític emocional. Per sort, els companys d’espècie d’arreu on ha estat, notablement mancats de perspicàcia en termes generals, confonen aquesta incapacitat amb l’escepticisme. Fins i tot amb l’estoïcisme. Que, a la fi, són qualitats idònies per a un periodista. Arnold no nega que ambdues formin part d’ell. Però el tedi i el fàstic també hi són presents. D’una manera silenciosa, gens aparatosa, però hi són. Per altra banda, el que sorprèn Arnold Serval quan mira endins és l’absència d’odi. Cap resquill, res que s’hi pugui assemblar. En el passat hi havia hagut alguns accessos de ràbia, impulsos furiosos que morien al cap de poc. Però odi, el que hom identifica com a odi en tant que sentiment sostingut en el temps, tampoc no n’és capaç de sentir. Potser és per això que Arnold Serval defuig qualsevol martirologia en la que ell mateix sigui el centre, i no se sent particularment molest respecte la seva configuració espiritual. El molesta molt més, per exemple, la impossibilitat de prendre cap mena de beguda alcohòlica durant la seva jornada de treball. Més que res, perquè a la Guinea Equatorial tot s’acaba sabent, i una altra cosa que no agrada a Arnold Serval és haver de donar explicacions.
Dues cases més han estat enderrocades quan arriba a Ela Ngema.
Obrers d’Arab Constructors es retiren a la fi de la seva jornada, paquistanesos, xinesos, algun togolès, aliens tots al drama i arrebossats de sorra i borrissol mentre famílies perplexes s’adapten al nou, i què passa, diuen, què passa al barri, dues cases “TRANSFORMAR” arraconades als angles dels solars tangents en forma de muntanyoles de roca, tres negres de vint-i-pocs carregant en saques roba i arròs i una televisió amb antena incorporada, i les criatures “chino!, chino!, chino!” sense que cap xinès es doni per al·ludit.
Obre la porta de la “REFORMAR” on viu, abandona amb laxitud les seves pertinences a l’angle cec del rebost i se serveix una enorme copa de brandy, i després una altra, i una altra, es va fent tard, s’endormisca escoltant un dvd de pressing catch que li va passar un alumne, i es desperta i s’ho rumia i es masturba amb fàstic i mandra, aixecant-se abans d’escórrer-se per cercar un drap brut que abandona després de la lleterada al mateix lloc on era, i vestit i tot es posa al llit, i clou els ulls, i veu un rostre monstruós fet de saliva que obre la boca forçant de manera exagerada les mandíbules i que es converteix en un ximpanzé que fa xisclets i que es converteix en tres caps rodons i calbs que surten d’un mateix coll i que tenen rostre de persona, inexpressiu però perfectament definit, i juga amb la idea mental de que les imatges hipnagògiques que sovint el freqüenten abans d’adormir-se són induïdes per entitats espirituals africanes que cohabiten amb ell, intenta autosuggestionar-se i assolir un sentiment intens de por i vulnerabilitat, però fracassa i s’adorm i no es desperta fins a la matinada pensant que ni la son el consola, ni tan sols la son.
Una de les alumnes s’ofereix voluntària per a llegir davant els companys el seu “Nuevo plan de urbanismo llega a Malabo”. La noia deu tenir-ne uns dinou, mirada emfàtica i burleta, filigranes en forma de trena al llarg i ample del seu crani ben proporcionat, fang a totes llums. Deixa que el rudimentari ritme de la seva redacció balancegi les seves corbes voluptuoses, saliveja una mica massa i quan es fa enrere per encarar-se a una paraula que li ha estat fàcil d’escriure —perquè l’ha escrit— però difícil de pronunciar, la seva esquena s’arqueja i la turgència d’uns pits sense sostenidors assenyala endavant i amenaça, voluminosa i explícita l’aurèola dels mugrons. Serval no ho vol, i fa un breu esforç per desviar la seva atenció, però finalment acaba imaginant-se la fang ajupida al seu davant, impúdica i descarada mentre profereix obscenitats en pidgin i li ofereix la llengua rosada i aspre a mode de salvavides, obrint després les anques i regalant-se la visió juvenil d’un pubis pelut en excés però que, malgrat tot, no amaga els relleus d’una vagina protuberant i de la mateixa textura que la llengua. El silenci de la noieta el transporta de nou a l’aula, lleugers aplaudiments, una redacció que lloava la modernització del país i que estava escrita des de la més autèntica manca de sentit crític tan pròpia dels salvatges embrutits o de certa condescendència pròpia de qui no necessita fer canviar res.
— No se siente aún. ¿Observaciones?
Ningú.
— ¿Nadie?
Un noi s’aixeca lentament a la quarta filera de la classe. Els trets que indiquen que l’estat del noi és alterat i trèmul són: rostre compungit, llavis crispats per les comissures, còrnies envermellides, mà dreta agafant amb força la mà esquerra a l’alçada de la pelvis, suor excessiva a les temples, estossec just abans d’intervenir.
— Anatolio Bosepe, senior.
— Proceda.
— Yo sí tengo una pregunta para la seniorita. Quería preguntar, con el debiro
respeto por su persona y con el permiso del senior Serval, a quien aprovecho por agradeser su impagable labor entre nosotros, si acaso hay una crus roja en la fachada de su casa que la incluya, por esa misma razón, en el plan de urbanismo gubernamental que se aplica actualmente en nuestra siudad, Malabo.
Hi hauria d’estar avesat, però a Arnold Serval encara el diverteix enormement comprovar com cada intervenció a l’aula adopta un to més adequat per a l’assemblea general de les Nacions Unides que per a contextos universitaris. La noia fang mira fixament el professor mentre respon, talment com qui passa el seu examen de grau.
— Ninguna, senior.
Anatolio Bosepe no es dóna per satisfet i articula una rèplica, per deixar clara quina és la intenció de la seva intervenció.
— ¿Tal ves en la de algún conociro?
— En la de ninguno senior.
“No hay más preguntas”, hagués hagut de dir Arnold Serval, com el fiscal d’una causa guanyada de sota mà. Per què, però. Exactament per a què.
— Siéntese.
Les natges de la fang tornen tentinejant a la segona filera sota la mirada no dissimulada de Serval i de la resta de mascles de l’aula: no se les veu massa convençudes —tampoc la seva propietària— d’haver sortit airoses del tràngol, maleït bubi. En efecte, la intervenció del furibund Bosepe ha estat coratjosa. El gruix dels alumnes a l’aula és fang i qualsevol dissidència bubi, per bé que encoberta, serà interpretada sense pal·liatius com un atac, una actualització de l’ancestral conflicte ètnic que els bubis tenen perdut per endavant. En el millor dels casos, la reacció de Bosepe serà menyspreada per peregrina, fruit natural dels complexos del desheretat. Arnold Serval entoma el guant, moderadament satisfet del tomb que han pres les circumstàncies. Reprèn Bosepe de manera conciliadora i s’apressa a deixar clar que la validesa d’una crònica no passa necessàriament per la implicació emocional ni per la presa de partit, però convida els alumnes a refer els treballs durant el cap de setmana adoptant el punt de vista dels de la creu vermella a la façana, car la mirada ubiqua premia el periodista amb el do de l’objectivitat.
Per aquí, l’arribada del cap de setmana mai no és una notícia tan bona com solia ser-ho a Europa. Anticipa, tal vegada, un cert repòs, una rutilant sensació de tedi, un fins dilluns apàtic, confiat. Arnold Serval passeja sense esma a través dels grumolls del vespre. El políedre guineà es revela suaument. Les versions són múltiples, les diferents cares col·lisionen, encaixen, es complementen, es destorben, se superposen, donant una imatge múltiple, deformada, desconcertant, sovint inabastable, de la Guinea Equatorial. I sempre la foto; la fotografia del sàtrapa mirant-s’ho tot amb posat orgullós i actitud marcial des dels cartells pamfletaris d’unes parets rosegades per la humitat. Hi ha un local a pocs minuts del centre que Serval sol freqüentar per degradar-se sense remordiments. En diuen Bahia Sound, i molt de tant en tant — avui no — hi ha música en directe.
— Una 33.
El subdesenvolupament econòmic no és l’únic tret que comparteixen els països colonitzats amb la religió cristiana. En tots ells, el consum d’alcohol és un esport nacional. L’home blanc va inserir-hi l’alcohol com a mecanisme de control i garantia d’embrutiment: reparteix alcohol gratuït ruixat amb opi, i retira la droga al mínim senyal de rebel·lió. Es cagaran als pantalons, massa dèbils per moure’s. L’espectacle és abjecte però terriblement divertit, que diria Burroughs. De totes les plagues colonials, la de l’alcohol és la que més ràpidament va adquirir l’estatus, que mai més no perdrà, de patologia nacional, de tal manera que hom pot afirmar avui sense allunyar-se un pam de la realitat que les geografies més deprimides de la humanitat estan composades en un noranta per cent d’enormes masses humanes alcoholitzades sense remei. De tots els factors que va contemplar Serval a l’hora d’escollir un destí adequat per a emmarcar el seu ostracisme, aquest va ser, sens dubte, el més determinant. Pel poc que sap, la Guinea Equatorial és l’únic indret del planeta on l’habitual és servir una ampolla de cervesa de seixanta centilitres. No és una manera massa estilitzada de començar la nit, però, si es beu amb prou prestesa, la 33, camerunesa, ofereix un coixí prou ample com per oblidar ràpid i caminar endavant i no enrere. Després, tot és començar amb els combinats.
La caça-blancs de torn no triga a aparèixer: una bella cafè amb llet amb perruca, ulleres vermelles i gest intel·ligent. Serval sent una gran debilitat per les dones amb ulleres. Per les dones boniques amb ulleres. Indefectiblement, les ulleres confereixen a una dona bonica un aire intel·lectual que el posa molt calent. Si la dona no és bonica, la qüestió de les ulleres poc hi fa, però en el cas de ser-ho, les ulleres sempre sumen per Serval. En el rostre de la seva ex-dona les ulleres tenien justament aquest efecte. Solia demanar a Sofia que no se les tragués mentre feien l’amor. Sigui com sigui, es tracta d’una consideració merament estètica i gairebé mai no té res a veure amb el substrat essencial d’una persona, amb la seva virtut o les seves bondats. La seva ex-dona també és un cas paradigmàtic en aquest sentit. La perruca ja és tot un altre assumpte. L’afany d’ocultar qualsevol indici de negritut ha dut a considerar distingit un costum que Serval no pot qualificar més que d’escabrós, especialment en el moment en que s’escau prescindir-ne i mostrar el veritable cuir cabellut, malmès i deteriorat i assedegat d’oxigen. En el cas concret d’aquesta caça-blancs, la perruca sembla cara, feta probablement de cabells —de blanc— autèntics: llisa i caoba i prou excitant com per no pensar per ara en el fatídic striptease anatòmic que revelarà la seva veritable naturalesa capil·lar. La noia es fa dir Hélène i, bona senyal, parla francès. Després del quart combinat, tot comença a resultar massa fàcil.
— ¿Tu connais Godard?
L’alcohol a vegades idiotitza Serval fins a extrems inversemblants: la broma privada ni a ell mateix fa riure.
— Non, je l’ai pas vu per ici.
Hi ha quatre tipus de blancs a Guinea: els cooperadors, els diplomàtics, els que es dediquen a l’extracció de petroli i els colons residuals. Tots ells cobren salaris d’escàndol i, sense excepció, romanen a Guinea per la voluptuositat sexual de les nadiues, que a canvi de preus irrisoris se’ls obren com cicatrius mal suturades deixant-los en una situació de poder carnal il·limitat que no han pogut trobar enlloc més.
Hotel Ureca, afores de Malabo: Hélène s’abraona, teatral, damunt el penis de Serval.
Sempre n’ha estat prou satisfet, del seu membre, per bé que no va ser circumcidat per raons religioses ni de salubritat. La qüestió és de primer ordre pel gènere masculí: els circumcidats al·leguen que fa de bon veure i sensibilitza el gland; els íntegres parlen de les terminacions nervioses del prepuci i del plaer insubstituïble que produeix el fregament de pells. Serval hagués optat per operar-se si hagués estat a les seves mans. Amb el temps s’ha adonat que aquesta corona de pell sobrera tendeix a esdevenir un handicap per a moltes dones a l’hora de practicar-li el sexe oral. A l’Àfrica, on la circumcisió és norma, la circumstància s’agreuja, i Hélène mal dissimula la seva resistència davant el prepuci íntegre de Serval. Pel que fa al plaer, fa temps que va deixar de preocupar Serval. A tot estirar, el que demana a una relació sexual és que venci les disfuncions etíliques i li atorgui una erecció satisfactòria. Elles, per la seva banda, solen tenir molt clar el que demanen al sexe: diners.
Follen durant un curt període de temps. Li ha demanat que no es desfaci de les ulleres ni de la perruca, però, malgrat això, Serval amb prou feines aconsegueix mantenir l’erecció. Proposa canviar de forat per sortir de la corda fluixa, però Hélène s’hi nega dolçament, pas moi, mon cher. Uns minuts després d’això, Serval s’adorm sense experimentar res més. Quan obre els ulls, incapaç de precisar quant temps ha passat, Hélène fa estona que ha abandonat l’Ureca. Una ressaca terrorífica treu el cap pels angles inferiors del llit i comença a empastifar l’intolerable empaperat de l’habitació.
Només descendir del taxi, Serval troba a mancar edificis a Ela-Nguema: fum i pols pertot. Per ara, no és capaç de dedicar més temps a aquesta impressió. S’arrossega cap a casa i s’amorra a l’ampolla de brandy durant més d’un minut. Es desploma al sofà.
En el somni, Arnold Serval descobreix que és un cirurgià. Hi ha persones que el contemplen expectants perquè es disposa a intervenir. És ajagut i despullat a la taula d’operacions. Duu un bisturí a la mà. Se l’apropa a l’abdomen. Una incisió neta. Li arriba una flaira: l’interior del seu abdomen fa molt bona olor. Hi comença a furgar matusserament, car cerca alguna cosa amb deler i dedicació, sota la mirada expectant d’un munt de persones. De la fissura en surt un cap d’àrab.
— Ahà.
— Amor.
— Ahà, ahà.
— T’estimo.
— Ahà.
— Fins a la medul·la.
— Ahà, ahà.
— Besa’m.
— Ahà.
— Què.
— Ahà, ahà.
— Va.
— Ahà.
En un moment donat el cap d’àrab rebenta de manera aparatosa i pop. La cicatriu de l’abdomen no clou, i de l’interior en comença a sortir un grumoll, una pasta heterogènia, una obra de Tanguy tal vegada, un vòmit d’adolescent, una construcció en vertical i en corba que condiciona el seu moviment i suposa, pensa Serval en el somni, una prefiguració formal de la nàusea, però es desperta amb el cap a les rajoles del pis damunt un toll de saliva i brandy vomitejat, algú colpeja la porta insistentment.
— Un momento.
S’incorpora amb l’ajuda del braç de sofà que li queda més a prop, i aconsegueix quedar-se dret mentre segueixen colpejant la porta, tot i que per Arnold Serval seria més ajustat dir que el que li estan colpejant, sigui qui sigui el fill de puta, és l’amígdala cerebral, un cop rere un altre, molt especialment els reflexos de paralització i fugida i la ira incontrolada.
— Un momento, por favor. Un momento.
Arriba a la cambra que li fa de bany i submergeix el cap dins la galleda plena d’aigua. Expira dessota. Treu el cap de l’aigua. El torna a submergir. Expira dessota. Pensa en la potinga que li ha fet de coixí. Treu el cap de l’aigua. Pren una tovallola i, a la sala, cobreix el vòmit. No han parat de colpejar la seva amígdala ni un sol segon. Obre la porta.
— Senior Serval.
— Bosepe.
Anatolio Bosepe perd la consciència en obrir-se la porta i es desmunta al damunt d’Arnold Serval, que fa un intent infructuós de contrapès abans d’abandonar-se resignadament al pes del bubi. S’estavellen contra el terra a un metre i escaig del vomitejat de brandy cobert per la tovallola.
— Por Dios bendito, Bosepe.
No sap ni com aconsegueix arrossegar el pes mort d’Anatolio Bosepe fins el sofà. El bubi té un aspecte molt desmillorat respecte la darrera vegada que treia pit a l’aula. Els ulls són dues pilotes de ping-pong negroses. Té el llavi inferior partit per dos llocs o tres diferents, i la dentadura ensangonada. Una ferida al capdamunt del tabic nasal regalima grans quantitats de sang que corre paral·lela al reguerot que li cau vertical des de la cella dreta oberta en canal. La cosa bona, pensa Serval, és que probablement en aquest estat Bosepe no pararà esment en la ferum de brandy gàstric que envaeix l’habitacle. Serval cerca amb certa prestesa la galleda plena d’aigua i, més espavilat, comença a esquitxar el noi, que lentament torna en sí.
— Aquí tienes el agua. Tú mismo. No hay prisa, chaval.
Serval torna de la cuina amb un drap humit i dues copes de brandy, just a temps per evitar la desfiguració final a que Bosepe és a punt de sotmetre’s en rentar-se la cara sense precaucions.
— Espera, chaval, que te vas a arrancar la poca piel que te queda. Anda, bebe.
Bosepe fa un glop i arronsa la cara adolorit.
— Bebe, chaval. Bébetelo todo, que esta es la mejor anestesia.
Serval el relleva en la tasca de netejar-li el rostre de sang mentre el seu propi cervell li comença a fer una pressió molt desagradable contra les parets del crani. Accelera els intervals entre glop i glop: les olors combinades de la sang i el brandy l’asserenen. Amb cura, repassa cadascun dels racons del rostre de Bosepe amb el drap. Fa pressió delicadament damunt les ferides, i cada espasme involuntari dels muscles facials li fa més mal a ell que al bubi.
— ¿Mejor?
Fa que sí.
— Eso está bien. Vente al baño y quítate toda esa ropa, anda. Los militares
huelen la sangre a quilómetros.
La cambra que li fa de bany és molt menuda. Al terra, abrupte i relliscós, hi ha una galleda plena d’aigua i uns quants gibrells a mig emplenar. Una mica més enllà, un forat d’uns dos pams fa de comuna, just al costat d’un relleix on hi ha el rotlle de paper higiènic i els útils d’higiene. Un cordill penja d’una banda a l’altra, amb tovalloles i roba humida estesa. Les parets són de ciment i l’única llum natural es filtra a la cambra a través d’algunes escletxes rectangulars a l’alçada dels ulls. Sota aquests escassos raigs de llum, l’aigua que baixa pel cos nu i musculós d’Anatolio Bosepe emet fulgors intermitents i confereix a la pell negra del bubi una bella propietat plàstica, com si fos talment làtex elàstic. Serval frega amb sol·licitud les ferides de l’esquena, les natges i les cuixes, esforçant-se infructuosament en frenar una erecció de gran qualitat que li acaba oprimint sense remei la bragueta i adolorint-li els collons.
— Me mandan avisarle, senior.
— Sí. Algo he imaginado al verte entrar.
— Es por lo de sus últimos ejersisios, senior. Esa crónica.
— Así que se trata de eso.
— De eso, senior.
— ¿Qué crees que debo hacer?
— No debería usté seguir con lo del nuevo plan de urbanismo, senior.
— Lamento mucho que te haya tocado pagar a ti, Bosepe.
— Dijeron que también saben pegar a blancos, senior. Que no le quedaría ni un
diente en la boca cuando acabaran con usté.
— Está bien, Bosepe. Gracias, chaval.
Amb un Bond encès penjant dels llavis, Serval el veu allunyar-se mig coix per entre el núvol de fum estàtic en què s’està convertint la barriada d’Ela-Nguema. Fa un llarg glop de brandy quan el bubi desapareix definitivament del seu camp visual. La imatge d’Anatolio Bosepe nu i refulgent a la cambra que li fa de bany no abandonarà mai més Arnold Serval.
Quan l’estridència del despertador el desvetlla, Arnold Serval recorda vagament haver somiat amb formes arrodonides i sons cristal·lins com de capsa de música, impressions més que imatges, una lleu ecolàlia, però la contundència expeditiva del real al matí engoleix aviat les petjades inestables del somni. Al rebost, encén el fogó de petroli i posa aigua a escalfar en una cassola. Fa per anar al lavabo, però gira cua i enretira la cassola del fogó. Opta pel brandy de bell començament: mitja copa d’un cop per a que l’alcohol comenci a treballar. Va al lavabo, pixa, un parell de galledades d’aigua, s’ensabona, una tercera galledada, sentir-se amb prou força, roba còmoda. Una copa plena a vessar i el primer Bond del dia. Prova de menjar un tros de pa amb no res a dins, però un arcada violenta el fa desistir. Beure una altra copa i agafar el camí de la universitat: té el temps calculat.
Han enderrocat la casa dels Ndzinga amb els Ndzinga dins.
Ha passat a primera hora del matí: els militars han trucat a la porta i els han fet desallotjar la precària construcció en què viuen. El matrimoni Ndzinga, mentre simulava recollir les seves escasses pertinences, ha fet sortir els seus tres fills per la porta de darrera i ha demanat als veïns que en tinguessin cura. A continuació, s’han tancat al dormitori, negant-se a abandonar la seva llar. Els militars no han fet cap esforç per dissuadir els Ndzinga: s’han limitat a arronsar-se d’espatlles i han donat l’ordre d’enderrocar l’edificació. Davant les runes, una petita multitud contempla amb indolència l’inici de les tasques de desnonament. Arnold Serval se’ls escolta amargament. Per bé que s’hi esforça, no aconsegueix trobar ni un sol matís d’indignació en les seves veus. Saben que qualsevol iniciativa individual o grupal d’oposició a les forces de seguretat està condemnada per endavant. En el millor dels casos, a la ignorància i al fracàs. En el pitjor, a l’extermini. Serval s’adona que l’íntim acte de resistència dels Ndzinga restarà incomprès, innocu, més a prop del melodrama que de l’èpica o de la tragèdia existencial. Però el que més torba Serval és una sospita, una sospita que tot just li ronda i que no prova de confirmar amb cap dels vianants, una sospita que tothom sembla passar per alt i que, segon a segon, fa per convertir-se en certesa: al costat de la creu roja a la façana dels Ndzinga no hi havia la paraula “TRANSFORMAR” que fins ara ha assenyalat tots els enderrocaments. A can Ndzinga, Serval ja no en té cap dubte, hi deia “REFORMAR”. Com a la de molts altres. Com a la seva.
— Circulen.
Serval i la resta de testimonis ocasionals obeeixen amb fatiga l’ordre proferida per un jove militar borratxo mentre algú lloa, a mitja veu, el bon criteri dels veïns en enviar els tres nanos Ndzinga a l’escola just abans que tot es precipités. Aviat no queda ningú aturat davant les runes.
Hi ha cares noves a l’aula.
Serval repassa un per un els rostres inexpressius dels assistents. Dos joves que mai no havia vist seuen a la primera filera immaculadament vestits. Un tercer desconegut, d’uns quaranta anys, seu al final de l’aula i volteja nerviosament un bolígraf entre els dits. Anatolio Bosepe no ha vingut. Serval passeja la mirada per la resta, els coneguts, intentant aparentar normalitat. Però és en va: els alumnes s’han convertit a ulls de Serval en un escamot de franctiradors en potència. ¿Quin d’ells ha delatat Bosepe? ¿Qui de tots era la persona equivocada? En aquest moment, mentre inspira la darrera alenada coratjosa i aixeca la mirada cap als alumnes, Serval recorda les paraules d’advertència del bubi, que se superposen misteriosament al seu cos nu i musculós sota els feixos de llum de la cambra que li fa de bany. Quelcom semblant a la por comença a pujar-li per la tràquea i el fa empassar saliva.
— Comencemos.
I és així que Serval perd sobtadament el valor i decideix començar per algun altre lloc, tot i saber de manera imprecisa que buscar algun altre lloc per on començar suposa gairebé sempre topar amb el començament.
— Saben, en una ocasión conocí a Ryszard Kapuscinski.
Va ser en un bar andalús del Raval barceloní. Fa una eternitat. Arnold Serval cursava el seu quart any de periodisme. Era l’època en què havia començat a beure dur i feia mesos que no aconseguia arribar a la facultat abans del migdia, però aquell matí s’havia proposat llevar-se: alguna ment preclara de la universitat havia aconseguit que el gran Kapuscinski participés d’una taula rodona amb els alumnes, i Serval havia pres la determinació de no deixar-s’ho perdre. La nit anterior havia minimitzat el consum d’alcohol, havia anat al llit a l’hora dels pàrvuls i havia connectat el despertador amb temps de sobra i volum de submarí. I aquella nit, justament aquella puta nit, la llum va marxar en algun moment incert deixant el despertador sense hora. Quan per fi va arribar a la universitat, l’aula indicada estava tancada i, defora, tres o quatre protoperiodistes xerraven meravelles d’aquella taula rodona que havia finalitzat mitja hora abans. Després del xoc, Serval es va limitar a vagarejar durant una bona estona pel barri, abandonat a l’autocommiseració, i, en veure’s prou lluny de la facultat, va entrar al primer dels bars anònims que li va aparèixer davant. I va passar el miracle. Allà, assegut a la barra, absort en els seus pensaments, prenent amb pausa una cervesa, sol, hi havia el mestre, hi havia Déu, hi havia el periodista de periodistes, l’utopista entre utopistes, Ryszard Kapuscinski.
— No he podido llegar a su conferencia, señor Kapuscinski.
I aquella estranya trobada, i la conversa que va seguir, i les cerveses que van compartir, és el que Arnold Serval reviu ara a l’aula davant el seu escamot de franctiradors particular. De com el millor periodista de la història va cobrir revolucions i guerres, revoltes i genocidis, del seu viatge infatigable cap a la víscera del conflicte i el patiment humà, de com des d’ell ningú no ha sabut parlar d’Àfrica ni dels africans, i tot és tan fàcil amb Kapuscinski, paraules que surten a doll, llum sobre llum, ell sol omplint tots els buits de sentit. I la data negra de la seva mort, el 23 de gener d’aquest any, i el dol, i el llegat, i de com, minut a minut, la classe s’escurça i Serval se sent més i més petit i miserable, veient al seu davant aquell home calb i poca cosa emetent llum per l’epidermis i mirant-lo fixament als ulls en aquell bar andalús com ell ara mira el desconegut del final de l’aula que volteja encara el bolígraf entre els dits i encoratjant-lo a fer-ho d’una vegada.
— Y me dijo: el trabajo de los periodistas no consiste en pisar las cucarachas, sino en prender la luz para que la gente vea cómo las cucarachas corren a ocultarse.
Està fet. El gol de l’honor. Ara.
— Así pues, antes de terminar, ¿algún voluntario para leerle su crónica a los compañeros con las correcciones indicadas en la última sesión?
Silenci.
— ¿Nadie? Vamos, no sean tímidos... Como suelo decirles, la clave de mis clases está en la participación.
Silenci.
— Comprendo. Supongo que no es un buen día, ¿me equivoco? Pueden dejarlas encima de mi mesa. Les echaré un vistazo y seguiremos hablando de ellas el próximo día.
Ningú. Absolutament ningú.
— Está bien. Hemos acabado por hoy.
Dos anys havien de passar encara després de la seva trobada amb Kapuscinski per a que Arnold Serval trepitgés per primera vegada l’Àfrica en qualitat de corresponsal a Moçambic. Allà, una bella reportera deu anys més gran que ell li va descobrir els racons més bruts de l’ofici i de l’amor i el va segrestar cap a Barcelona per a passar-hi plegats una llarga temporada en l’infern. Es deia Sofia. Serval aconseguia anys després sostraure’s als rigors i als turments de la vida conjugal, però ja els danys eren irreversibles: es donà de baixa del món dels homes amb ferides profundes a l’ànima i un descrèdit irrecuperable envers el gremi dels explicadors de veritat. Normalment és en aquest punt quan qualsevol periodista es posa a donar classes. Serval no va ser una excepció.
Antic Campo Yaoundé: la barriada més poblada de Malabo. Una incommensurable i atapeïda extensió de barraques, potser la més gran d’aquesta banda de l’Àfrica, castigada per la misèria, la insalubritat i els incendis incontrolats que periòdicament la converteixen en l’infern més literal del planeta. Irònicament, tothom avui coneix l’indret per Yumbili, africanització pidgin per a new buildings, el barri dels nous edificis. Els nous edificis de merda. Serval mai no hi passa després de classe. I no perquè sigui un barri especialment perillós, ni per la ferum insofrible dels canals oberts als carrers que supleixen el clavegueram inexistent, ni per l’estat de descomposició en que es troba la pell de la majoria dels seus residents, sinó perquè els bars on sol aturar-se abans d’arribar a casa queden en l’altra direcció. Però avui no el molestava en excés la carència sostinguda d’alcohol: ha sortit de la universitat capficat i, per primera vegada en molt de temps, ha sentit que li calia caminar. Caminar i clarificar amb calma el rumb que les coses estaven prenent al seu voltant. És per això que, com la caputxeta, ha triat el camí llarg: el carrer central de Yumbili, una interminable ferida oberta que travessa en línia recta el suburbi, atestada d’éssers humans que vaguen amunt i avall lliscant sense soroll a un pam de terra, somnàmbuls, sense intencions concretes ni pensaments. Tot l’assumpte d’Anatolio Bosepe i dels desconeguts a la seva aula. La percepció clara d’estar fregant algun límit infranquejable, les pampallugues histèriques de l’indicador defcon, defense condition atrofiada i etílica alertant-lo sobre un nou pla d’urbanisme que supera per moments en l’escala de tabús l’incest o la necrofàgia o la sodomia infantil. I, per bé que a la caputxeta ningú no li va dir que al camí llarg s’hi amagava el llop, Serval no podrà dir que no ha estat avisat. No podrà al·legar que no ha llegit el conte. Perquè l’ha llegit. I tot plegat té a veure justament amb el pes recent que s’ha donat en aquest relat a l’atrofia del seu instint de perpetuació.
El primer cop de puny a la mandíbula ressona dins el crani d’Arnold Serval com un tret a la nuca: la visió se li entela de blanc mentre es desploma sota el torrent d’hòsties. A la sorra intenta protegir-se el cap i el coll amb els braços amb la intenció de minimitzar les seqüeles en cas de supervivència, no comprendió bien el mensaje, senior Serval, no problema, se lo repetimos las veses que haga falta. L’infern més literal del planeta, l’escenari idoni per a l’àngel caigut, pensa entre boires Serval, i de més a més se submergeix en un estat opac de semiconsciència, vagament agraït per la precarietat del calçat a Malabo, fortuna de mi, delira Serval, no más clases, senior Serval, ya no más clases, ya no más problemas, aquest calçat miserable i flonjo i gens letal que ara li trepitja l’orella i l’ull drets alternativament.
I així és com Arnold Serval és arrossegat i abandonat en algun punt cec de l’oceà de barraques i deixalles i i fang i deposicions: amb dues mans rudes sota les axil·les tibant de la resta del cos, els peus inerts donant saltirons i canviant còmicament de posició a cada sotrac que troben com si fossin saltimbanquis sustentats per molles basculants. Un cop allà, passarà molt estona abans no recuperi la consciència, i encara molta més abans no es decideixi a obrir els ulls amb el ple convenciment de que els seus agressors s’han fet fonedissos. Durant tot aquest temps, Serval té percepcions de molt diversa índole, la major part de les quals sense correspondència amb cap referent real de l’entorn immediat (caure llargament per un pou de no més de cinc metres de diàmetre rebotant finalment contra terra com si fos de goma i sortir disparat en direcció ascendent a velocitat proporcional; sentir com unes mans gegants arruguen el seu cos com si fos un tros de paper d’alumini, tot fent exactament el mateix so cruixent i metàl·lic de tal material; cridar amb un megàfon contra un mur que s’estén en la vertical i en l’horitzontal fins que la vista ja no el pot abastar; donar giragonses enrere amb el cos tot estirat i les mans en creu), per bé que algunes sí (sentir murmuris rogallosos prop d’ell, acompanyats del so de peus descalços damunt el fang; notar tres o quatre mans petites palpant-li les butxaques i furtant-li la cartera; recordar vagament i amb alleujament la poca quantitat en metàl·lic que hi guardava així com el fet de no dur mai la documentació al damunt), percepcions totes que, això sí, evidencien, com no podia ser d’una altra manera, certa justícia estructural inter se en l’ordre del simbòlic.
La nit ha caigut damunt Yumbili quan Arnold Serval obre finalment els ulls. És viu, però no gosa encara moure cap dels seus membres entumits per por al que l’avaluació dels danys pugui revelar. Les mosques el devoren, però ell no sap si és perquè la seva suor és de qualitat o perquè té gust de merda. Un nen de no més de cinc anys juga al seu voltant amb un cotxe fet de llaunes i pals i gomes que pilota amb un llarg mànec de fusta que fa de timó. Serval resol pidolar ajuda i, en un moviment reflex, agafa amb la mà dreta el turmell esquerre del marrec. El nen li propicia una forta puntada de peu entre un pòmul i l’orella amb la cama lliure.
— ¡Mamá!
I arrenca a córrer fins a desaparèixer entre les barraques: molts dels infants guineans senten una por terrible i ancestral vers l’home blanc: l’home blanc és un esperit, un mort que torna a la vida. L’home blanc té la pell malalta: ni menja ni defeca perquè no té forat del cul. Retorçant-se de dolor per la puntada de propina, Serval fa per incorporar-se, invertint més de dos minuts en el procés. Una cama darrera l’altra, intervals molt espaiats. Aconseguir allunyar-se del nucli dur de Yumbili, mirades temoroses rera cortines, ulls plens de por i ressentiment, avançar vers Los Ángeles i entaforar-se amb més dificultats de les desitjables dins el primer taxi que passa per la rotonda.
— Ela-Nguema.
En desplomar-se damunt del seu llit grinyolant com un sac de palla, Arnold Serval pensa en la relació entre el misticisme i el dolor lacerant que li fa sentir el cos com una entitat separada de la consciència. També pensa que no ha begut res des de, quan fa, sí, el matí, i per un moment se sent temptat de llevar-se, però el neguit de l’abstinència, si hi és, li resulta imperceptible enmig del martiri muscular lineal. Cau profundament adormit.
— Está abierto.
Són quatre. Tres milicians de no més de disset anys amb els respectius subfusells a l’espatlla i un oficial estirat i greixós i de baixa graduació. Com el Martini ros, pensa Arnold Serval mentre assaboreix el moment amb un glop llarg de brandy. El tercer, ja. Els esperava molt abans, però la urgència, aquest impossible. Dues hores, doncs, des que s’ha assegut al sofà en la penombra de la seva sala d’estar, disposat a oferir una recepció per a la que dubta que aquesta comitiva hagi fet mèrits.
— Senior Arnaldo Serval, tiene usté quinse minutos para...
Serval aixeca la mà amb solemnitat, per silenciar la petulància protocol·lària de l’oficial, i prem amb força la nansa de l’única maleta que l’ha d’acompanyar: llibres, sobretot, i dues mudes, i un pot immens de pasta de cacauet que li ha donat la veïna a canvi del dvd. S’obre pas entre els subfusells amb un gest que pretén digne i elegant, i s’allunya per la porta entreoberta ranquejant com el millor dels centaures de Ford. En arribar a la cantonada, recolza la maleta al mur i es tomba. Un eixam de coneguts i desconeguts s’afanya en el saqueig mentre la bola d’enderroc comença a balancejar-se inexorablement. Arnold Serval no sent davant l’espectacle res semblant a la nostàlgia. Si de cas, una certa voluptuositat amable per la glòria del seu temps anònim a la Guinea Equatorial. Fa una xamada al darrer Bond del paquet i el deixa caure a la sorra. El primer impacte rebenta la paret frontal i esbotza la porta. Al cap i a la fi, pensa Serval, aquest núvol de fum que ara s’enlaira vers el cel encapotat de petroli no era casa seva. I això, que és més del que pot dir la majoria d’habitants d’Ela-Nguema, certament no dóna ni per una crònica.
Enfila recte sense cercar taxi.
Imponent, Pico Basilé el fita des de l’horitzó, més a prop que mai d’entrar en erupció i sepultar d’una vegada per totes Malabo. El foc destructor ho arrasarà tot, es diu Serval: la impudícia, l’embrutiment, la barbàrie, els gossos, els jerarques i els periodistes. Serà un càstig cec per als que no hem sabut fer més que mal de l’ofrena de fertilitat que un dia ens féu el volcà pare. Enfurismat després de la letargia mil·lenària, el nou Vesubi escopirà per darrera vegada, nova resurrecció dels déus que arribaran per a quedar-se, el món ja per sempre obert en canal, lava eterna cobrint homes i coses com el pla d’urbanisme perfecte i definitiu, així Arnold Serval, pas a pas, apropant-se sense remissió a les lapidàries portes de l’Ambaixada Espanyola a Malabo.
BARCELONA, AGOST DEL 2008
