Tal i com postula el més proverbial dels aforismes editorials, el pòstum ven. I deixi’s estar de consideracions ètiques, que els aforismes són incondicionals. Un imperatiu artístic mai res no ha pogut contra les lleis de la productivitat: escriptor mort, escriptor rentable. Gargalls, purulències, baixeses, impudícies, passos en fals... Tot esdevé publicable amb un certificat de defunció ―autèntic― al davant. Aquest estat de coses converteix l’òbit dels nostres autors de capçalera en el tret de sortida d’una cursa de voltors a la cacera arqueològica del més perdut dels manuscrits (si convé, al calaix dels gallumbos).
Quan Julio Cortázar va designar la seva primera muller, Aurora Bernárdez, com a hereva i indelegable marmessora universal de la seva obra, devia ésser conscient avant la lettre d’aqueixa possibilitat sinistra. Ella l’havia acompanyat fidelment en els darrers temps, quan ja Carol Dunlop havia mort i Cortázar, sumit en profunda depressió, afrontava la fase final de la seva leucèmia. I també fidelment, al llarg del temps, ha sabut Bernárdez estar a l’alçada de la responsabilitat que suposa publicar des de la dignitat i el criteri l’inevitable llegat pòstum del gran cronopi. Així és com, amb els anys, hem vist succeir-se Divertimento (1986), Diario de Andrés Fava (1995) i Imagen de John Keats (1996). I així és com aquest 2009 han vist la llum la Correspondencia Cortázar-Dunlop-Monrós i, feliçment, aquests Papeles inesperados d’Alfaguara que van (si no m’erro) per la segona edició.
Feliçment?
Sens dubte. Almenys pels “lectors-heroi” que, tal i com recorda al pròleg l’especialista en cronopilogia Carles Álvarez Garriga, som els que si poguéssim llegiríem fins i tot la llista de comprar queviures. Braus lectors disposats a creure’ns sense vacil•lar que això d’inesperados és seriós, i que és del tot casual el descobriment dels baüls plens d’inèdits 25 anys justos després de la mort de Cortázar. Els “lectors-vinagreta”, els de la banda de Kafka i no de Brod, podran malgrat tot sentir-se confortats en saber que el gruix dels textos del llibre ja havien estat publicats anteriorment, de manera dispersa i mai en format llibre, inaccessibles, desconeguts, però publicats al cap i a la fi. Proses, poesies i autoentrevistes que conformen una mena d’estrany almanac com els que tan cars li eren en la seva darrera etapa (penso en ‘La vuelta al día en ochenta mundos’ o ‘Último round’), que abasta tota la seva vida i pràcticament tots els gèneres que va treballar.
Primer, les PROSAS: “Historias” (contes i similars, la majoria primeres versions o versions alternatives); “Historias de cronopios” (tres cronopis nous); “De Libro de Manuel” (capítol eròtic suprimit per redundant); “De un tal Lucas” (sempre Lucas); “Momentos” y “Circunstancias” (assaigs, miscel•lànies i textos d’emergència, alguns de gran qualitat); “De los amigos” y “Otros territorios” (literatura sobre amics i entorn altres formes d’art); i “Fondos de cajón” (brillants i inclassificables gèrmens i espurnes). I a la fi, el Cortázar menys difós: les ENTREVISTAS ANTE EL ESPEJO (autoentrevistes entre la sorna i la vindicació) i els POEMAS. Sempre, per descomptat, amb la seva signatura: l’humor, el joc, l’absurd, el fantàstic quotidià i el quotidià fantàstic, les ciutats, les companyies.
I molt especialment aquí el compromís polític, amb profusió de peces combatives per la revolució llatinoamericana i contra les dictadures, i Cuba, i Nicaragua, i la seva manera d’encarar les mentides d’un fals patriotisme. La politització fou per molts l’eclipsi del gran Cortázar com a escriptor. Al marge de valoracions, les pàgines que aquí llegim ens parlen d’una extrema honestedat en pensar i dir el paper de l’escriptor en la lluita, d’una saníssima heterodòxia i d’una fe indestructible en l’art com a via de transformació i d’emancipació.
Hi ha al llarg del recull moments realment àlgids, i molts d’altres que estaríem temptats de qualificar de “menors” si la prudència no ens emmordacés: fins i tot aquest Cortázar no tan Cortázar està molt per sobre de la paraula a la que la majoria podrà mai aspirar.
