El dia que sí

— Quant.
— Marxes?
— Sí.
— Com és?
— No ho sé. Tinc una nit estranya.
— Deixa-ho.
— No, digues.
— Quatre trenta.
— Va bé.
— Demà?
— Sí, demà.

Tot és sortir del bar i el fred defora com només a la ciutat.
Hi ha cerveses que a l’hivern no tenen el mateix sabor. La segona, la primera no. Un sabor agre, antic, sense hòstia. Potser és cosa del gas. O del cansament. No és que sigui desagradable, però el fa sentir estranger.
Decideix no donar-hi més voltes: té una nit estranya i prou. Ara el que toca és accelerar, allunyar-se del bar i engegar-ho tot a la merda per cinquena vegada en el que va de dia.

Un dia, perquè sí, citarà un client al bar. Li diu sempre a la Joana: els dinars de feina no funcionen, de nit es pensa diferent. Ella és una bona persona. Fa dos mesos ja que li diu que està a punt d’entrar en ratxa, que comença a assemblar-se al de sempre, que avui sí. Però no. Així que el citarà al bar i el convidarà a una cervesa, si té sort a una d’aquestes que a l’hivern et fan sentir estranger. Després, mentre l’acompanya a cridar el taxi, farà que es passegi per aquests carrers del barri que ressonen a la nit quan no hi passa ningú.

En tombar per l’avinguda, uns esgarips el fan tornar en ell i mirar amunt. Damunt les teulades de la Bauman, una anciana desesperada i boja li udola a la lluna esquinçant la ciutat amb el seu dolor.

— Pietaaaaaaaat! —brama la vella—Pietat de miiiiiiiiiii! Pietaaaaaaaat!

Si tan sols pogués fer-li veure això al client. Si tan sols pogués contemplar-ho des de la finestreta del taxi. No en un dinar de feina ni en inútils circulars corporatives sinó en tombant l’avinguda del barri i mirar amunt la vella que udola.

Aquell serà el dia que sí.