Chaise / Ballon

“Hi ha ombra sota aquesta roca roja
(vine a aixoplugar-te sota l’ombra
d’aquesta roca roja),
i t’ensenyaré allò que no és
ni l’ombra teva que et segueix al matí
ni la teva ombra que al vespre et surt a trobar;
t’ensenyaré la por en un grapat de pols.”
T.S. ELIOT


Es parlarà, doncs, de tot el relatiu a aquella cadira blava, a aquella blavosa pilota.

Havia extraviat jo un d’allò petit, no aconsegueixo recordar què era, un gairebé cap d’allò, un d’allò com no-res, d’allò no més, però em vaig apercebre tard de la pèrdua, i començava ja la funció, i aquell d’allò, ho sé, va romandre clavat a la meva gargamella durant tota la representació. Després esmerçar-se en saludar i agrair als propers, elogis mil a què somriure per després oblidar, i la gent, sense més, buidant la sala amb pausa aquella tarda de diumenge. Una funció expira per tots, pensava. També per mi.

Desmantellaven l’escenari atroçment, sempre així, i sota aquells sorolls fúnebres, o tal vegada al darrera, va començar el dolç deambular que havia de portar-me a trobar aquell meu d’allò, petit d’allò. La funció estigué imperfecta, pensava. Per text, per llum, per mi, per. Per quan, doncs, quelcom millor. S’amaga rere qualsevol escenari, podeu estar-ne segurs; una rebotiga ocre i malabar amb cent arraconats, set passejols i un no acabar de foscors que aleshores vaig travessar sense garantia per obrir després la descompassada porta de la frontal i trobar, ho sabeu, una formosa cadira blava contra una blanca paret.

Em durà un temps escriure sobre tot allò.

La bellesa d’aquella atzarosa visió en blau i blanc em va subjugar, ara ho sé, però no vaig ser capaç aleshores de filtrar d’una sola ràfega tota aquella veritat latent. En el meu pausat torpor d’interpretant després d’interpretar, vaig tancar la porta rera meu i vaig persistir, atordit, en la recerca d’aquell meu d’allò. Passejant sense cap esperança, on estava, què hòsties era, vaig passar encara uns minuts de nàufrag inert, donant a la fi amb la crida muda d’un d’aquests foscos racons de passejol que, ho sabeu, s’oculten a la rebotiga de qualsevol escenari. Vaig acudir, devia ser el torpor, i es va alçar aleshores davant meu una altra immensa i atzarosa construcció: una pilota. Només una pilota. Una blavosa pilota, si ho voleu saber, i això no és poc.

Vaig abandonar el meu d’allò a la seva sort. Se m’havia permès, gràcies, presenciar e ingerir el pulcre moment de magnitud, i no estava jo com per desaprofitar revelacions. Sóc dels que pensen que les muses baixen només quan no treballes, així que vaig suposar que eren elles les que em feien tremolar davant aquella pilota, tèbia encara a la meva retina la imatge de la cadira blava contra la paret. Era un adéu al meu d’allò.

Això em durà un temps, ho sé.

Alguna cosa estava passant entre aquella cadira blava i aquella blavosa pilota. Vaig poder percebre entre ells quelcom semblant a un intangible cordó umbilical, un flux que els mantenia units i que no vaig ser capaç de reconèixer. Vaig pensar al començament que estaven enamorats, tal vegada per afinitat cromàtica, o simplement arrel de la força amb què m’arribaven les seves veus silencioses, però la distància entre ambdós em va fer rebutjar la idea.

Vaig voler inferir més tard que s’odiaven foscament, però tal determinació em va resultar igualment arbitrària, i tampoc encaixava amb l’hàlit inexplicablement familiar que es desprenia de la pilota i la cadira. Vaig caminar i descaminar els escassos metres que separaven l’habitació amb cadira del passejol amb pilota, meditant llarga estona sobre tots dos sense trobar la solució. Com desxifrar aquell codi ocult era quelcom que se m’escapava. Però hi havia un codi, d’això n’estava segur.


No trobaria cap resposta intentant encanonar amb els meus limitats filtres humans aquella estranya relació objectual. És impropi d’una cadira enamorar-se. Una pilota no pot odiar. No era, doncs, quelcom que sortís d’ells. Al cap i a la fi, eren només dos fenòmens: fenomen cadira i fenomen pilota. Fusta, color, mida, allunyar-se de tot allò ja. Vaig deixar aleshores que la meva ment els travessés, i al darrere hi vaig trobar un abisme. El no-res rere el fenomen. I sabia, malgrat tot, que alguna cosa sostenia la cadira i la pilota en perfecte equilibri davant l’abisme. Havia d’existir, ho sabeu, un lloc en què la pilota esdevingués abisme, una frontera en què el no-res es fes cadira. Vaig imaginar que aquella frontera era un petit fil, i que cadira i pilota havien estat col·locats en cada un dels seus extrems. Crec que allò em va ajudar. Sóc molt visual per aquest tipus de coses. Això crec, vaja. L’univers se sosté sobre mil filets. O més.

Quan trepitjo el fang amb un peu descalç, descobreixo que el meu peu té la seva petjada. Si xopo el meu dit amb tinta i l’estampo en un paper, el dit la tindrà també. Fins i tot la llum sorollosa deixa petja si la làmina és suficientment sensible. La tecnocràcia sol anomenar-ho fotografia. Però amb la cadira i la pilota no passava res d’això: la petjada ja era allà. Suposem que fóssim capaços de transformar qualsevol solo de Coltrane o de Gillespie o de qui sap en un teixit sedós. Les melodies enfollides serien aleshores cordills que pugen i baixen, esquerden i reposen; les formes inassolibles de la tela naixerien de les successions d’acords, i només parlarien d’elles mateixes. Després agafaríem aquella infinita xarxa amb cura, seria fràgil, i l’estendríem al terra. Allò, ho sabeu, seria una petjada. I tot aquell que es deixés sostenir per aquella petjada, cadira o pilota o gos o venjança, seria sens dubte part inseparable del solo, bop. Trepitja sorra i enclota una cullereta de cafè en alguna de les teves trepitjades: parlarà aquella cullereta com si fos un caminant.

¿De què dimonis parlava Bird?

I veig Malevitch orant mínimes creacions supraïstes. Creu negra sobre fons blanc, línia i punt, blanc en blanc: fronteres. La minuciosa frontera entre abisme i fenomen és també una minuciosa petjada. Petjada de no-res. No eren més que una cadira i una pilota, però com revelaven si haguéssiu pogut escoltar-les aquell fil ple de matisos que l’atzar les havia dut a compartir. Semblaven, ho sabeu, una cadira i una pilota, però eren tant més...
Vaig prendre suaument la pilota en les meves mans, era blavosa, i vaig començar a moure’m amb cura, procurant no separar-la del seu fil. Era quelcom que necessitava fer, parlo de mi. Vaig caminar sobre el fil unes passes, em vaig apropar a l’habitació. Després empènyer la porta, l’ajupir-me suau, boires, fracció, e immòbil rere el meu gest va quedar la pilota junt al seu blau de cadira. Tots dos amb la paret compartint la seva petjada. Vaig voler acomiadar-me sense soroll, i en la seva intimitat indesxifrable els vaig deixar aquella tarda de diumenge

No era d’hora. Em vaig posar a caminar tornant sobre les meves passes, sense aquell d’allò petitó (era un rellotge) al que tan agraït estava per tot el que m’havia procurat la seva pèrdua. Em vaig girar, i seran tal vegada aquestes les paraules en subtext d’un nou manifest artístic, doncs l’escenari desmantellat i el buit i l’absència de teatre a la sala em van dur aleshores a creure en aquella funció perfecta: seria, ho sabeu, aquella que una cadira blava i una blavosa pilota protagonitzessin.

A ells dos m’he referit; aquí s’ha exposat.

PEP GARRIDO