EL SOL QUE ARRIBA

Andábamos sin buscarnos
pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.
J. CORTÁZAR


El primer dia de sol després de molt.
Tot ha estat baixar per la vertical del passeig i retrobar, ho sabeu, una antiga tebior d’infant amable, el vell trajecte familiar que travessa les perpendiculars del centre i segueix sense interrompre’s fins la marítima. Els clars, les ombres, la veritat de colors a les façanes, la franquesa als rostres... Retrobar l’oblidat aroma de començament de perifèria que agafa el meu barri quan la llum arriba en hora plana.
M’alleuja.
Quan el temps no empeny, m’alleuja.
I avui ha sortit el sol després de molt.

Ara, des de la balconada, em distreu un nano avall, al solar, jugant amb la seva pilota xica i blavosa. El veig córrer i saltar i xutar, una volta i una altra contra aquesta paret de sèpia que res no ha sostingut mai. I penso en el trajecte del passeig, en que feia molts dies que no arribava el sol i en que l’estic esperant aquí, aquí mateix. L’espero a la balconada, escrivint.
Després de molt.

Ja no deu restar gaire estona.
No em disgusta esperar.
Hi havia una vegada un noi, ho sabeu, es va escriure ferm i algú ho va voler publicar sense èxit, un noi, deia, el Dac, que esperava eternament que arribés algú que mai no arribava. Era una cantonada grisa, i ell es feia avançar els minuts veient les persones passar, veient-les xerrar, i transformant cadascun dels rostres vianants en el d’aquell algú que esperava, però mai no eren aquell algú, i seguia esperant i esperant, i esperant encara. No eren rostres francs com els d’avui. Pel que recordo, no havia aparegut el sol, al conte.
Avui sí.
Els dies de sol en tenen cura, de la meva ciutat.
La tracten tan bé que tota ella es disfressa de goigs, de llumenetes amagades, i comença a exhalar aquest hàlit tan simpàtic que arriba fins el meu barri, i fa que els somriures s’obrin durant la meva passejada, i que s’aclareixin les cerveses quan les demanes a qualsevol dels bars de senyores del meu barri petit.
Després de molt.

Després de molt, el Dac es va esgotar d’esperar algú. Pensava que no arribaria, que no es recordava de, que tal vegada, que potser. Això és el que deia el conte, és el que hi havia escrit, és allò el que van llegir les persones. Va pensar que fóra millor marxar, que havia passat una eternitat, que no sortiria bé, i que ningú i ningú, i que ningú. Aquest va ser el Dac aleshores. Jo també podria ser un personatge de conte. Però no em disgusta esperar, sembla. I encara no ha passat una eternitat, ho sabeu, perquè és molt i molt de temps, això.
Però el sol, després de molt.
No és cap futilesa.

Volta i volta, podria ésser jo, també. Una pilota blavosa i xica, i ningú per jugar. Un solar, la sèpia d’una paret que la bota i la rebota i el nano que la segueix amb el cos i amb l’ànima, i que, avall, em parla de tot el que jo he estat, de tot el bé que la sortida del sol pot fer a la perifèria, de la marítima en tota la seva voluntat. No hi ha cap norma, en el seu joc. Xutar la blavosa i esperar que torni mentre, en la mateixa posició, la trajectòria el·líptica que el toc del nano li ha donat es deixa contemplar amb humilitat i esma. Esperar que la pilota torni és ja una nova proposta.
No és el mateix, però podria ser jo.
Després de molt.
El primer dia de sol.

I així, el Dac torna a casa sense l’algú, i d’un xut el nano envia la pilota a l’aigua. La marítima no és cap gran cosa, però estima el nostre barri i les nostres persones, i el nano corre cap a les escales i deixa la resta de la feina a les ones, que ni s’esgoten ni s’esperen, i li apropen sense males intencions la blavosa i xica pilota.
No sóc el Dac i arriba el sol al meu barri.

Apareix a la cantonada, just al darrera, i no és algú, sinó ella, i em retroba a la balconada amb el seu rostre perifèric, llavis i nas, i els seus ulls blau blavosos, i tot el que havíem parlat aquelles tardes sense massa sol, no com avui, com ara, que la veig avançar cap a l’arca del portal com avançaven els minuts del Dac. Penso que potser i que tal vegada i que es recorda de i que és un bon moment per inaugurar un projecte, per què no, d’acord, jo no sé massa el que és enamorar-se, però què carai, què hòsties, avui he estat passejant per la vertical fins la marítima, i els rostres se m’han eixamplat com el daurat de la cervesa després del sol i la trucada d’ahir, i que sí, que ella torna per parlar, que enamorar-se deu ser molt semblant a aquest primer dia de sol al meu barri, que les ones sempre tornen la pilota.
I l’esperava escrivint, però ho deixo en sonar el timbrat.

Penso en el passeig, per acabar i tancar, i cap a la porta, que ha tornat el sol al meu barri i la primavera no es diu Dac, que és un bon dia per projectar, que pot funcionar i servir i que sóc un altre, per fi.
Després de molt.

Volta i volta, ho sabeu, avui és el primer dia de sol.