Visió d'una cambra

Visió d’una cambra rectangular al vespre.
Hi ha taulons verticals de fusta recobrint les parets i parquet al terra, una porta tancada i una finestra que deixa passar un feix de llum d’un groc pur travessat de petites partícules de fil surant.
A l’obaga de l’estança, hi ha un bressol.
Susagna, asseguda en un cove de vímet invertit, canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella.
Té la veu de vellut.

“ — Ganing, ganang.
Les campanes de l’estanc.
— Qui s’ha mort?
— L’avi Porc.
— Qui l’enterra?
— L’avi Serra.
— Qui fa el nínxol?
— L’avi Pinxo.
— Qui plora?
— La senyora.
— Qui se’n riu?
— La perdiu.
Toca, toca aquest xiu-xiu!”

A Susagna l’avi l’agafava de les aixelles i la balancejava entre les seves cames obertes i forçudes. Al final, la pessigollejava dessota les costelles i la feia riure i a vegades mal. Susagna es recorda de l’olor de l’avi quan la canta, i li sembla una cançó massa trista per acabar amb pessigolles. Per això només la canta quan Eliot dorm.

Susagna tanca amb cura la persiana i surt de l’habitació.
Té trenta-dos anys i el cabell de color panotxa.

Quan Tico arriba, tres hores més tard, la casa és a les fosques. Sense encendre el fluorescent de la cuina, obre la nevera i menja dues o tres peces d’embotit i un iogurt ensucrat que deixa a mitges. Va a l’habitació d’Eliot, li fa un petó al front i li arregla el llençol. En baixar, els gemecs de Susagna al dormitori se senten des del passadís. Tico hi entra, es desvesteix i s’estira a tocar de Susagna. L’abraça amb força i, passada una estona, aconsegueix que s’adormi.

Eliot comença a plorar a les quatre. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Eliot para de plorar quan Tico el pren entre els seus braços. Duerme, amor, duerme, li diu. Tico torna a deixar Eliot al bressol totalment adormit. Al dormitori, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Eliot plora a les cinc i mitja. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Aquest cop se li fa més difícil adormir Eliot: està inquiet i sembla que té gana. Finalment s’adorm. Tico no ha volgut despertar Susagna encara. Dins el llit, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Les set menys quart i Eliot que torna a plorar. Tico i Susagna es lleven alhora. Susagna se’n va amb Eliot. Obre la persiana i pensa com n’és de bonica la llum a aquella hora del matí. S’asseu al cove, el pren entre els seus braços i li dóna el pit, sorpresa de la quantitat de llet que té per Eliot. Mentrestant, Tico ha fet per anar al lavabo. S’afaita, es dutxa, s’empolsega de talc les plantes del peu i es posa la colònia de treballar. Va a la cambra d’Eliot i empeny la porta amb silenci perquè Susagna no s’adoni de que els està mirant. Sense tombar el cap, Susagna li demana si són necessaris tants litres de colònia, però seguidament observa divertida que potser és una bona estratègia per guanyar les negociacions per atordiment. Tico li diu que està preciosa amb aquesta llum, i li demana que no es mogui: el temps just per anar a buscar la càmera. Fotos no, Tico, si us plau, vam quedar que no faríem fotos. Tico diu que vol fer-ne una només, només una, així que surt, torna, i fa la foto. Susagna li diu au vés, pesat, vés.

Tico marxa a la feina.
En té trenta-quatre i va néixer a l’Equador.



El de Susagna ha estat un embaràs mogut.
Eliot va ser fecundat in vitro, i quan van implantar l’embrió a l’úter de Susagna, ella va estar dues setmanes senceres somiant en ocells. Tenia forts dolors de ventre, nàusees i vertigen. Tico pensava que no sortiria bé, però mai no li va dir. Als somnis, a voltes hi havia molts ocells volant en bandada i a voltes només un de petit damunt una branca. Els ocells angoixaven Susagna: sempre els podia sentir piular, i una nit fins i tot li va semblar notar-ne l’olor de les plomes. Però un bon dia Susagna va deixar de somiar en ocells, i els dolors de ventre, les nàusees i el vertigen van marxar.
Susagna ja portava dos mesos prenyada quan va començar a tenir pèrdues. Els metges van dir que el fetus estava bé, però van recomanar a Susagna repòs absolut i ella va fer baixa a la feina molt abans del previst. Tico procurava arribar d’hora a casa. Posava l’orella al damunt del melic de Susagna i escoltava amb atenció. Susagna li acaronava el cabell de darrera les orelles i li deia mi amor.
Susagna va millorar, i en un mes i mig els metges els van explicar que el fetus estava fora de perill. Aleshores van saber que seria un nen i que es diria Eliot.
Tico i Susagna van poder tornar a fer l’amor. Tico pensava que Susagna estava més bonica i sexy que mai, i ella també s’hi sentia. Era millor que Susagna no es posés cara cap amunt, perquè el pes de l’úter podria oprimir vasos sanguinis importants. Però hi havia moltes alternatives: Susagna podia recolzar-se de costat, amb els genolls flexionats i el tòrax estès endavant mentre Tico l’abraçava per darrera, o podia seure al damunt de les cames de Tico, assegut també i mirant-la als ulls, o podien fer-ho de quatre grapes, que és quan la panxa menys destorbava, i quan Tico llepava deliciosament l’anus per després penetrar-lo amb curtes envestides, o fins i tot en angle recte, Susagna al damunt de Tico, com si fossin una ela. Es feien un tip de riure, i Susagna aconseguia estimular-se molt més ràpidament perquè tenia disparades les hormones que circulaven pel seu cos. Qualsevol sensació és multiplicava: els pits, els mugrons, la pell semblaven tenir vida pròpia. I la vagina augmentava les secrecions i s’inflamava d’una manera desproporcionada, proporcionant a Susagna els que haurien de ser els millors orgasmes de la seva vida.
Tico sempre va actuar amb sensibilitat i procurava no fer penetracions massa profundes, però al començament eren tan poc profundes que Susagna el va haver de tranquil·litzar parlant-li de les excel·lents qualitats amortidores del sac de líquid amniòtic en què Eliot descansava. Quan trobaven el punt just, Tico gaudia més del plaer d’ella que no pas del d’ell mateix.
Un dia Tico va preguntar a Susagna si creia que Eliot notava alguna cosa. Susagna va dir que alguna cosa devia notar, sí. Potser un lleuger balanceig, va dir Tico, un balanceig dolç i regular. I també les paraules amoroses que tu em dius, va dir Susagna, i les que jo et dic, i encara després els sons que fem quan sentim plaer. Tico va dir que al seu país pensaven que els sons del plaer i els del dolor tenien la mateixa naturalesa. Susagna va haver d’admetre que la teoria tenia una certa lògica, i es va recordar del dia que va pensar que el papa li estava fent mal a la mama quan els va anar a veure d’amagatotis l’hora de la migdiada. Aquella nit Susagna i Tico es van adormir confortats per la idea de que estaven compartint el seu amor amb algú altre que aviat podrien veure, algú que els sentia i que es deixava balancejar, un balanceig suau i regular. .
Un matí, cap al final de l’embaràs, Susagna va començar a tenir contraccions després de fer l’amor. Tot va quedar en ensurt, perquè, en pocs minuts, les contraccions es van aturar. Els metges els van dir que era perfectament normal: l’acte sexual exercita els muscles uterins i pot provocar contraccions sense importància. Però van decidir deixar de fer l’amor. A més, havia arribat l’estiu i Susagna estava exhaurida.
Eliot va néixer amb dues setmanes de retràs. El cordó umbilical se li va embolicar amb dues voltes al voltant del coll i va estar a punt d’escanyar-lo. Els metges van practicar la cesària a Susagna, van salvar Eliot al límit de l’ofegament i van dir a Susagna que probablement mai més no podria tornar a parir.
Tico i Susagna van plorar molt aquells primers dies.
Eliot tenia la senyal del cordó umbilical marcada al coll i no s’assemblava a cap dels dos: tenia els ulls verds i no parava de riure.

Tico espera davant la porta d’arribades de la Terminal B amb un cartell on s’hi pot llegir “Betty and Joe Mulligan”. Arriben en el directe de Nova York. Els reconeix al primer cop d’ull. Betty és una dona extremadament grassa, però duu un vestit penjant de tela blava molt fina que resta grotesc a la seva obesitat. Devia ser molt bonica abans de la malaltia de tiroide que la va convertir en un monstre. Intermitentment, emet petits esgarips i s’atura per agafar aire. Joe llueix un bigoti canós, una camisa de quadres senzilla i unes bambes esportives per a viatjar. Carrega amb dues maletes descomunals i, en arribar al costat de Tico, encén un Marlboro, s’eixuga la suor del front i el saluda amigablement. Betty l’abraça. Fins ara, els uns dels altres només n’havien vist fotografies. Betty i Joe havien hagut de retardar el seu viatge per culpa d’una angina de pit que va fer Betty en l’últim moment. D’això ja en fa un mes i set dies, just el temps que té Eliot. Els Mulligan fan pudor de viatge i de ranci.
Tico acompanya la parella a l’hotel que tenen contractat a la Rambla de Catalunya, i després els duu a casa, explicant-los que Susagna ha preparat per rebre’ls un sopar típicament mediterrani. Tico té ganes d’arribar a casa: vol estar amb Susagna, i la pudor aguda de la parella l’està fent entrar en un estat de torpor.

Troben Susagna a la cambra d’Eliot, alletant-lo.
Ella no va voler que li tallessin la pujada de llet, per si de cas.
Les partícules de fil que suren al groc pur de la finestra es remouen quan la porta s’obre. Betty udola un oh my god de joia i s’apropa amb passes lentes a Susagna, que la mira i diu hello. Betty demana si could I. Susagna li lliura Eliot, arrencant-se’l del mugró. Joe també s’hi apropa. Ploren d’alegria. Eliot riu, com fa sempre. Susagna, amb el pit enfora regalimant llet, es mira l’escena, desfigurat el rostre. Betty no hagués sobreviscut al part, no tenia cap possibilitat. No els va ser difícil trobar mare de lloguer per un embrió fecundat amb òvuls i espermatozous nord-americans: els embrions nord-americans sempre arriben acompanyats de molts calers. Tico baixa a parar taula, però nota una violenta sotragada a l’estómac i s’atura al lavabo per vomitar.
Susagna i Tico no sopen gaire res, mentre Joe i Betty es desfan, gelatinosos, amb les carotes d’Eliot a l’hamaca. Després dels cafès, Joe s’encén un Marlboro i Betty els deixa la seva targeta, que inclou telèfon i adreça de correu electrònic. Susagna els dóna una gran bossa plena de bolquers, roba i talc. Joe treu un talonari, signa un taló, i l’entrega a Tico. Betty i Joe s’acomiaden efusivament just quan el taxista truca al timbre. Susagna i Tico fan un petó a Eliot, que no para de riure.

Susagna seu damunt el seu cove de vímet, i si tanca els ulls, l’olor d’Eliot li fa pensar que encara és allà, dormint. Li canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella..
Té la veu de vellut.

“El lleó no em fa por,
pam i pipa, pam i pipa,
el lleó no em fa por
perquè sóc bon caçador.

Al matí vull sortir,
pam i pipa, pam i pipa,
al matí vull sortir
per caçar-lo sota un pi.

L’he trobat en un prat,
pam i pipa, pam i pipa,
l’he trobat en un prat
i el lleó m’ha mossegat.”

Ja no entra llum per la finestra, i la cambra és en penombra. Tico mira enfora. Els diners del taló hauran de servir per a dur des de l’Equador els tres fills que Tico va tenir amb la seva primera dona, morta durant el tercer part.
Susagna demana a Tico per què Eliot no va parar de riure. Ni tan sols un somiqueig, diu. Tico no diu res.

Carmen, Esmeralda i Juanito arriben quatre mesos després.
Durant ben bé tres anys, la tapisseria del cotxe de Tico fa la ferum aguda de viatge i de ranci dels Mulligan.
Molt després, el dia que fan vint anys com a parella, Tico regala a Susagna una fotografia emmarcada. A la fotografia hi apareix la Susagna alletant Eliot a primera hora del matí, al costat del bressol, damunt el cove de vímet invertit, entre els taulons verticals de fusta i les partícules de fil surant, i quanta llet tenia per Eliot, diu Susagna, quanta llet.


PEP GARRIDO
4 de Juliol del 2007