Em plau començar la recerca d’una prosa que vull meva.
Una prosa que creï espai, que tingui volum, que faci olor, que senti els canvis de temperatura al tacte, que pugui discernir els sabors i que es mogui.
Una prosa en què sigui el color més que la línia qui delimiti el contorn.
Una prosa de la textura, del so, de la llum.
Una prosa de la densitat.
24 de febrer del 2007
30 de juliol, 2007
Una prosa de la densitat (II)
Rafel m’ha dit que tot llegint el diari de la tarda s’ha assabentat que ahir un cèlebre i antic trobador àrab va arribar a la plaça del poble i va contar als qui el van voler escoltar la rondalla d’un poeta veí que cantava pels camins la llegenda de les malèvoles sirenes que franquegen els fiords de l’Egeu i que engalipen els mariners amb la seva veu i el seu cant etern sobre les correries de Zeus encarnat en un nen trapella que enganyava els pagesos amb la història d’un llibre perdut als boscos del nord ple de contes amb poders meravellosos que havia cobert de joia els pocs que l’havien trobat i n’havien llegit ni que fos aquella primera pàgina en què es recordava un cèlebre i antic trobador àrab que viatjava pels pobles explicant la seva rondalla als qui el volien escoltar.
24 de febrer del 2007
24 de febrer del 2007
Visió d'una cambra
Visió d’una cambra rectangular al vespre.
Hi ha taulons verticals de fusta recobrint les parets i parquet al terra, una porta tancada i una finestra que deixa passar un feix de llum d’un groc pur travessat de petites partícules de fil surant.
A l’obaga de l’estança, hi ha un bressol.
Susagna, asseguda en un cove de vímet invertit, canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella.
Té la veu de vellut.
“ — Ganing, ganang.
Les campanes de l’estanc.
— Qui s’ha mort?
— L’avi Porc.
— Qui l’enterra?
— L’avi Serra.
— Qui fa el nínxol?
— L’avi Pinxo.
— Qui plora?
— La senyora.
— Qui se’n riu?
— La perdiu.
Toca, toca aquest xiu-xiu!”
A Susagna l’avi l’agafava de les aixelles i la balancejava entre les seves cames obertes i forçudes. Al final, la pessigollejava dessota les costelles i la feia riure i a vegades mal. Susagna es recorda de l’olor de l’avi quan la canta, i li sembla una cançó massa trista per acabar amb pessigolles. Per això només la canta quan Eliot dorm.
Susagna tanca amb cura la persiana i surt de l’habitació.
Té trenta-dos anys i el cabell de color panotxa.
Quan Tico arriba, tres hores més tard, la casa és a les fosques. Sense encendre el fluorescent de la cuina, obre la nevera i menja dues o tres peces d’embotit i un iogurt ensucrat que deixa a mitges. Va a l’habitació d’Eliot, li fa un petó al front i li arregla el llençol. En baixar, els gemecs de Susagna al dormitori se senten des del passadís. Tico hi entra, es desvesteix i s’estira a tocar de Susagna. L’abraça amb força i, passada una estona, aconsegueix que s’adormi.
Eliot comença a plorar a les quatre. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Eliot para de plorar quan Tico el pren entre els seus braços. Duerme, amor, duerme, li diu. Tico torna a deixar Eliot al bressol totalment adormit. Al dormitori, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Eliot plora a les cinc i mitja. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Aquest cop se li fa més difícil adormir Eliot: està inquiet i sembla que té gana. Finalment s’adorm. Tico no ha volgut despertar Susagna encara. Dins el llit, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Les set menys quart i Eliot que torna a plorar. Tico i Susagna es lleven alhora. Susagna se’n va amb Eliot. Obre la persiana i pensa com n’és de bonica la llum a aquella hora del matí. S’asseu al cove, el pren entre els seus braços i li dóna el pit, sorpresa de la quantitat de llet que té per Eliot. Mentrestant, Tico ha fet per anar al lavabo. S’afaita, es dutxa, s’empolsega de talc les plantes del peu i es posa la colònia de treballar. Va a la cambra d’Eliot i empeny la porta amb silenci perquè Susagna no s’adoni de que els està mirant. Sense tombar el cap, Susagna li demana si són necessaris tants litres de colònia, però seguidament observa divertida que potser és una bona estratègia per guanyar les negociacions per atordiment. Tico li diu que està preciosa amb aquesta llum, i li demana que no es mogui: el temps just per anar a buscar la càmera. Fotos no, Tico, si us plau, vam quedar que no faríem fotos. Tico diu que vol fer-ne una només, només una, així que surt, torna, i fa la foto. Susagna li diu au vés, pesat, vés.
Tico marxa a la feina.
En té trenta-quatre i va néixer a l’Equador.
El de Susagna ha estat un embaràs mogut.
Eliot va ser fecundat in vitro, i quan van implantar l’embrió a l’úter de Susagna, ella va estar dues setmanes senceres somiant en ocells. Tenia forts dolors de ventre, nàusees i vertigen. Tico pensava que no sortiria bé, però mai no li va dir. Als somnis, a voltes hi havia molts ocells volant en bandada i a voltes només un de petit damunt una branca. Els ocells angoixaven Susagna: sempre els podia sentir piular, i una nit fins i tot li va semblar notar-ne l’olor de les plomes. Però un bon dia Susagna va deixar de somiar en ocells, i els dolors de ventre, les nàusees i el vertigen van marxar.
Susagna ja portava dos mesos prenyada quan va començar a tenir pèrdues. Els metges van dir que el fetus estava bé, però van recomanar a Susagna repòs absolut i ella va fer baixa a la feina molt abans del previst. Tico procurava arribar d’hora a casa. Posava l’orella al damunt del melic de Susagna i escoltava amb atenció. Susagna li acaronava el cabell de darrera les orelles i li deia mi amor.
Susagna va millorar, i en un mes i mig els metges els van explicar que el fetus estava fora de perill. Aleshores van saber que seria un nen i que es diria Eliot.
Tico i Susagna van poder tornar a fer l’amor. Tico pensava que Susagna estava més bonica i sexy que mai, i ella també s’hi sentia. Era millor que Susagna no es posés cara cap amunt, perquè el pes de l’úter podria oprimir vasos sanguinis importants. Però hi havia moltes alternatives: Susagna podia recolzar-se de costat, amb els genolls flexionats i el tòrax estès endavant mentre Tico l’abraçava per darrera, o podia seure al damunt de les cames de Tico, assegut també i mirant-la als ulls, o podien fer-ho de quatre grapes, que és quan la panxa menys destorbava, i quan Tico llepava deliciosament l’anus per després penetrar-lo amb curtes envestides, o fins i tot en angle recte, Susagna al damunt de Tico, com si fossin una ela. Es feien un tip de riure, i Susagna aconseguia estimular-se molt més ràpidament perquè tenia disparades les hormones que circulaven pel seu cos. Qualsevol sensació és multiplicava: els pits, els mugrons, la pell semblaven tenir vida pròpia. I la vagina augmentava les secrecions i s’inflamava d’una manera desproporcionada, proporcionant a Susagna els que haurien de ser els millors orgasmes de la seva vida.
Tico sempre va actuar amb sensibilitat i procurava no fer penetracions massa profundes, però al començament eren tan poc profundes que Susagna el va haver de tranquil·litzar parlant-li de les excel·lents qualitats amortidores del sac de líquid amniòtic en què Eliot descansava. Quan trobaven el punt just, Tico gaudia més del plaer d’ella que no pas del d’ell mateix.
Un dia Tico va preguntar a Susagna si creia que Eliot notava alguna cosa. Susagna va dir que alguna cosa devia notar, sí. Potser un lleuger balanceig, va dir Tico, un balanceig dolç i regular. I també les paraules amoroses que tu em dius, va dir Susagna, i les que jo et dic, i encara després els sons que fem quan sentim plaer. Tico va dir que al seu país pensaven que els sons del plaer i els del dolor tenien la mateixa naturalesa. Susagna va haver d’admetre que la teoria tenia una certa lògica, i es va recordar del dia que va pensar que el papa li estava fent mal a la mama quan els va anar a veure d’amagatotis l’hora de la migdiada. Aquella nit Susagna i Tico es van adormir confortats per la idea de que estaven compartint el seu amor amb algú altre que aviat podrien veure, algú que els sentia i que es deixava balancejar, un balanceig suau i regular. .
Un matí, cap al final de l’embaràs, Susagna va començar a tenir contraccions després de fer l’amor. Tot va quedar en ensurt, perquè, en pocs minuts, les contraccions es van aturar. Els metges els van dir que era perfectament normal: l’acte sexual exercita els muscles uterins i pot provocar contraccions sense importància. Però van decidir deixar de fer l’amor. A més, havia arribat l’estiu i Susagna estava exhaurida.
Eliot va néixer amb dues setmanes de retràs. El cordó umbilical se li va embolicar amb dues voltes al voltant del coll i va estar a punt d’escanyar-lo. Els metges van practicar la cesària a Susagna, van salvar Eliot al límit de l’ofegament i van dir a Susagna que probablement mai més no podria tornar a parir.
Tico i Susagna van plorar molt aquells primers dies.
Eliot tenia la senyal del cordó umbilical marcada al coll i no s’assemblava a cap dels dos: tenia els ulls verds i no parava de riure.
Tico espera davant la porta d’arribades de la Terminal B amb un cartell on s’hi pot llegir “Betty and Joe Mulligan”. Arriben en el directe de Nova York. Els reconeix al primer cop d’ull. Betty és una dona extremadament grassa, però duu un vestit penjant de tela blava molt fina que resta grotesc a la seva obesitat. Devia ser molt bonica abans de la malaltia de tiroide que la va convertir en un monstre. Intermitentment, emet petits esgarips i s’atura per agafar aire. Joe llueix un bigoti canós, una camisa de quadres senzilla i unes bambes esportives per a viatjar. Carrega amb dues maletes descomunals i, en arribar al costat de Tico, encén un Marlboro, s’eixuga la suor del front i el saluda amigablement. Betty l’abraça. Fins ara, els uns dels altres només n’havien vist fotografies. Betty i Joe havien hagut de retardar el seu viatge per culpa d’una angina de pit que va fer Betty en l’últim moment. D’això ja en fa un mes i set dies, just el temps que té Eliot. Els Mulligan fan pudor de viatge i de ranci.
Tico acompanya la parella a l’hotel que tenen contractat a la Rambla de Catalunya, i després els duu a casa, explicant-los que Susagna ha preparat per rebre’ls un sopar típicament mediterrani. Tico té ganes d’arribar a casa: vol estar amb Susagna, i la pudor aguda de la parella l’està fent entrar en un estat de torpor.
Troben Susagna a la cambra d’Eliot, alletant-lo.
Ella no va voler que li tallessin la pujada de llet, per si de cas.
Les partícules de fil que suren al groc pur de la finestra es remouen quan la porta s’obre. Betty udola un oh my god de joia i s’apropa amb passes lentes a Susagna, que la mira i diu hello. Betty demana si could I. Susagna li lliura Eliot, arrencant-se’l del mugró. Joe també s’hi apropa. Ploren d’alegria. Eliot riu, com fa sempre. Susagna, amb el pit enfora regalimant llet, es mira l’escena, desfigurat el rostre. Betty no hagués sobreviscut al part, no tenia cap possibilitat. No els va ser difícil trobar mare de lloguer per un embrió fecundat amb òvuls i espermatozous nord-americans: els embrions nord-americans sempre arriben acompanyats de molts calers. Tico baixa a parar taula, però nota una violenta sotragada a l’estómac i s’atura al lavabo per vomitar.
Susagna i Tico no sopen gaire res, mentre Joe i Betty es desfan, gelatinosos, amb les carotes d’Eliot a l’hamaca. Després dels cafès, Joe s’encén un Marlboro i Betty els deixa la seva targeta, que inclou telèfon i adreça de correu electrònic. Susagna els dóna una gran bossa plena de bolquers, roba i talc. Joe treu un talonari, signa un taló, i l’entrega a Tico. Betty i Joe s’acomiaden efusivament just quan el taxista truca al timbre. Susagna i Tico fan un petó a Eliot, que no para de riure.
Susagna seu damunt el seu cove de vímet, i si tanca els ulls, l’olor d’Eliot li fa pensar que encara és allà, dormint. Li canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella..
Té la veu de vellut.
“El lleó no em fa por,
pam i pipa, pam i pipa,
el lleó no em fa por
perquè sóc bon caçador.
Al matí vull sortir,
pam i pipa, pam i pipa,
al matí vull sortir
per caçar-lo sota un pi.
L’he trobat en un prat,
pam i pipa, pam i pipa,
l’he trobat en un prat
i el lleó m’ha mossegat.”
Ja no entra llum per la finestra, i la cambra és en penombra. Tico mira enfora. Els diners del taló hauran de servir per a dur des de l’Equador els tres fills que Tico va tenir amb la seva primera dona, morta durant el tercer part.
Susagna demana a Tico per què Eliot no va parar de riure. Ni tan sols un somiqueig, diu. Tico no diu res.
Carmen, Esmeralda i Juanito arriben quatre mesos després.
Durant ben bé tres anys, la tapisseria del cotxe de Tico fa la ferum aguda de viatge i de ranci dels Mulligan.
Molt després, el dia que fan vint anys com a parella, Tico regala a Susagna una fotografia emmarcada. A la fotografia hi apareix la Susagna alletant Eliot a primera hora del matí, al costat del bressol, damunt el cove de vímet invertit, entre els taulons verticals de fusta i les partícules de fil surant, i quanta llet tenia per Eliot, diu Susagna, quanta llet.
PEP GARRIDO
4 de Juliol del 2007
Hi ha taulons verticals de fusta recobrint les parets i parquet al terra, una porta tancada i una finestra que deixa passar un feix de llum d’un groc pur travessat de petites partícules de fil surant.
A l’obaga de l’estança, hi ha un bressol.
Susagna, asseguda en un cove de vímet invertit, canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella.
Té la veu de vellut.
“ — Ganing, ganang.
Les campanes de l’estanc.
— Qui s’ha mort?
— L’avi Porc.
— Qui l’enterra?
— L’avi Serra.
— Qui fa el nínxol?
— L’avi Pinxo.
— Qui plora?
— La senyora.
— Qui se’n riu?
— La perdiu.
Toca, toca aquest xiu-xiu!”
A Susagna l’avi l’agafava de les aixelles i la balancejava entre les seves cames obertes i forçudes. Al final, la pessigollejava dessota les costelles i la feia riure i a vegades mal. Susagna es recorda de l’olor de l’avi quan la canta, i li sembla una cançó massa trista per acabar amb pessigolles. Per això només la canta quan Eliot dorm.
Susagna tanca amb cura la persiana i surt de l’habitació.
Té trenta-dos anys i el cabell de color panotxa.
Quan Tico arriba, tres hores més tard, la casa és a les fosques. Sense encendre el fluorescent de la cuina, obre la nevera i menja dues o tres peces d’embotit i un iogurt ensucrat que deixa a mitges. Va a l’habitació d’Eliot, li fa un petó al front i li arregla el llençol. En baixar, els gemecs de Susagna al dormitori se senten des del passadís. Tico hi entra, es desvesteix i s’estira a tocar de Susagna. L’abraça amb força i, passada una estona, aconsegueix que s’adormi.
Eliot comença a plorar a les quatre. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Eliot para de plorar quan Tico el pren entre els seus braços. Duerme, amor, duerme, li diu. Tico torna a deixar Eliot al bressol totalment adormit. Al dormitori, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Eliot plora a les cinc i mitja. Tico abaixa el volum de l’intercomunicador i surt del llit. Aquest cop se li fa més difícil adormir Eliot: està inquiet i sembla que té gana. Finalment s’adorm. Tico no ha volgut despertar Susagna encara. Dins el llit, apuja el volum de l’intercomunicador i s’adorm.
Les set menys quart i Eliot que torna a plorar. Tico i Susagna es lleven alhora. Susagna se’n va amb Eliot. Obre la persiana i pensa com n’és de bonica la llum a aquella hora del matí. S’asseu al cove, el pren entre els seus braços i li dóna el pit, sorpresa de la quantitat de llet que té per Eliot. Mentrestant, Tico ha fet per anar al lavabo. S’afaita, es dutxa, s’empolsega de talc les plantes del peu i es posa la colònia de treballar. Va a la cambra d’Eliot i empeny la porta amb silenci perquè Susagna no s’adoni de que els està mirant. Sense tombar el cap, Susagna li demana si són necessaris tants litres de colònia, però seguidament observa divertida que potser és una bona estratègia per guanyar les negociacions per atordiment. Tico li diu que està preciosa amb aquesta llum, i li demana que no es mogui: el temps just per anar a buscar la càmera. Fotos no, Tico, si us plau, vam quedar que no faríem fotos. Tico diu que vol fer-ne una només, només una, així que surt, torna, i fa la foto. Susagna li diu au vés, pesat, vés.
Tico marxa a la feina.
En té trenta-quatre i va néixer a l’Equador.
El de Susagna ha estat un embaràs mogut.
Eliot va ser fecundat in vitro, i quan van implantar l’embrió a l’úter de Susagna, ella va estar dues setmanes senceres somiant en ocells. Tenia forts dolors de ventre, nàusees i vertigen. Tico pensava que no sortiria bé, però mai no li va dir. Als somnis, a voltes hi havia molts ocells volant en bandada i a voltes només un de petit damunt una branca. Els ocells angoixaven Susagna: sempre els podia sentir piular, i una nit fins i tot li va semblar notar-ne l’olor de les plomes. Però un bon dia Susagna va deixar de somiar en ocells, i els dolors de ventre, les nàusees i el vertigen van marxar.
Susagna ja portava dos mesos prenyada quan va començar a tenir pèrdues. Els metges van dir que el fetus estava bé, però van recomanar a Susagna repòs absolut i ella va fer baixa a la feina molt abans del previst. Tico procurava arribar d’hora a casa. Posava l’orella al damunt del melic de Susagna i escoltava amb atenció. Susagna li acaronava el cabell de darrera les orelles i li deia mi amor.
Susagna va millorar, i en un mes i mig els metges els van explicar que el fetus estava fora de perill. Aleshores van saber que seria un nen i que es diria Eliot.
Tico i Susagna van poder tornar a fer l’amor. Tico pensava que Susagna estava més bonica i sexy que mai, i ella també s’hi sentia. Era millor que Susagna no es posés cara cap amunt, perquè el pes de l’úter podria oprimir vasos sanguinis importants. Però hi havia moltes alternatives: Susagna podia recolzar-se de costat, amb els genolls flexionats i el tòrax estès endavant mentre Tico l’abraçava per darrera, o podia seure al damunt de les cames de Tico, assegut també i mirant-la als ulls, o podien fer-ho de quatre grapes, que és quan la panxa menys destorbava, i quan Tico llepava deliciosament l’anus per després penetrar-lo amb curtes envestides, o fins i tot en angle recte, Susagna al damunt de Tico, com si fossin una ela. Es feien un tip de riure, i Susagna aconseguia estimular-se molt més ràpidament perquè tenia disparades les hormones que circulaven pel seu cos. Qualsevol sensació és multiplicava: els pits, els mugrons, la pell semblaven tenir vida pròpia. I la vagina augmentava les secrecions i s’inflamava d’una manera desproporcionada, proporcionant a Susagna els que haurien de ser els millors orgasmes de la seva vida.
Tico sempre va actuar amb sensibilitat i procurava no fer penetracions massa profundes, però al començament eren tan poc profundes que Susagna el va haver de tranquil·litzar parlant-li de les excel·lents qualitats amortidores del sac de líquid amniòtic en què Eliot descansava. Quan trobaven el punt just, Tico gaudia més del plaer d’ella que no pas del d’ell mateix.
Un dia Tico va preguntar a Susagna si creia que Eliot notava alguna cosa. Susagna va dir que alguna cosa devia notar, sí. Potser un lleuger balanceig, va dir Tico, un balanceig dolç i regular. I també les paraules amoroses que tu em dius, va dir Susagna, i les que jo et dic, i encara després els sons que fem quan sentim plaer. Tico va dir que al seu país pensaven que els sons del plaer i els del dolor tenien la mateixa naturalesa. Susagna va haver d’admetre que la teoria tenia una certa lògica, i es va recordar del dia que va pensar que el papa li estava fent mal a la mama quan els va anar a veure d’amagatotis l’hora de la migdiada. Aquella nit Susagna i Tico es van adormir confortats per la idea de que estaven compartint el seu amor amb algú altre que aviat podrien veure, algú que els sentia i que es deixava balancejar, un balanceig suau i regular. .
Un matí, cap al final de l’embaràs, Susagna va començar a tenir contraccions després de fer l’amor. Tot va quedar en ensurt, perquè, en pocs minuts, les contraccions es van aturar. Els metges els van dir que era perfectament normal: l’acte sexual exercita els muscles uterins i pot provocar contraccions sense importància. Però van decidir deixar de fer l’amor. A més, havia arribat l’estiu i Susagna estava exhaurida.
Eliot va néixer amb dues setmanes de retràs. El cordó umbilical se li va embolicar amb dues voltes al voltant del coll i va estar a punt d’escanyar-lo. Els metges van practicar la cesària a Susagna, van salvar Eliot al límit de l’ofegament i van dir a Susagna que probablement mai més no podria tornar a parir.
Tico i Susagna van plorar molt aquells primers dies.
Eliot tenia la senyal del cordó umbilical marcada al coll i no s’assemblava a cap dels dos: tenia els ulls verds i no parava de riure.
Tico espera davant la porta d’arribades de la Terminal B amb un cartell on s’hi pot llegir “Betty and Joe Mulligan”. Arriben en el directe de Nova York. Els reconeix al primer cop d’ull. Betty és una dona extremadament grassa, però duu un vestit penjant de tela blava molt fina que resta grotesc a la seva obesitat. Devia ser molt bonica abans de la malaltia de tiroide que la va convertir en un monstre. Intermitentment, emet petits esgarips i s’atura per agafar aire. Joe llueix un bigoti canós, una camisa de quadres senzilla i unes bambes esportives per a viatjar. Carrega amb dues maletes descomunals i, en arribar al costat de Tico, encén un Marlboro, s’eixuga la suor del front i el saluda amigablement. Betty l’abraça. Fins ara, els uns dels altres només n’havien vist fotografies. Betty i Joe havien hagut de retardar el seu viatge per culpa d’una angina de pit que va fer Betty en l’últim moment. D’això ja en fa un mes i set dies, just el temps que té Eliot. Els Mulligan fan pudor de viatge i de ranci.
Tico acompanya la parella a l’hotel que tenen contractat a la Rambla de Catalunya, i després els duu a casa, explicant-los que Susagna ha preparat per rebre’ls un sopar típicament mediterrani. Tico té ganes d’arribar a casa: vol estar amb Susagna, i la pudor aguda de la parella l’està fent entrar en un estat de torpor.
Troben Susagna a la cambra d’Eliot, alletant-lo.
Ella no va voler que li tallessin la pujada de llet, per si de cas.
Les partícules de fil que suren al groc pur de la finestra es remouen quan la porta s’obre. Betty udola un oh my god de joia i s’apropa amb passes lentes a Susagna, que la mira i diu hello. Betty demana si could I. Susagna li lliura Eliot, arrencant-se’l del mugró. Joe també s’hi apropa. Ploren d’alegria. Eliot riu, com fa sempre. Susagna, amb el pit enfora regalimant llet, es mira l’escena, desfigurat el rostre. Betty no hagués sobreviscut al part, no tenia cap possibilitat. No els va ser difícil trobar mare de lloguer per un embrió fecundat amb òvuls i espermatozous nord-americans: els embrions nord-americans sempre arriben acompanyats de molts calers. Tico baixa a parar taula, però nota una violenta sotragada a l’estómac i s’atura al lavabo per vomitar.
Susagna i Tico no sopen gaire res, mentre Joe i Betty es desfan, gelatinosos, amb les carotes d’Eliot a l’hamaca. Després dels cafès, Joe s’encén un Marlboro i Betty els deixa la seva targeta, que inclou telèfon i adreça de correu electrònic. Susagna els dóna una gran bossa plena de bolquers, roba i talc. Joe treu un talonari, signa un taló, i l’entrega a Tico. Betty i Joe s’acomiaden efusivament just quan el taxista truca al timbre. Susagna i Tico fan un petó a Eliot, que no para de riure.
Susagna seu damunt el seu cove de vímet, i si tanca els ulls, l’olor d’Eliot li fa pensar que encara és allà, dormint. Li canta el que recorda d’una cançó que també li havien cantat a ella..
Té la veu de vellut.
“El lleó no em fa por,
pam i pipa, pam i pipa,
el lleó no em fa por
perquè sóc bon caçador.
Al matí vull sortir,
pam i pipa, pam i pipa,
al matí vull sortir
per caçar-lo sota un pi.
L’he trobat en un prat,
pam i pipa, pam i pipa,
l’he trobat en un prat
i el lleó m’ha mossegat.”
Ja no entra llum per la finestra, i la cambra és en penombra. Tico mira enfora. Els diners del taló hauran de servir per a dur des de l’Equador els tres fills que Tico va tenir amb la seva primera dona, morta durant el tercer part.
Susagna demana a Tico per què Eliot no va parar de riure. Ni tan sols un somiqueig, diu. Tico no diu res.
Carmen, Esmeralda i Juanito arriben quatre mesos després.
Durant ben bé tres anys, la tapisseria del cotxe de Tico fa la ferum aguda de viatge i de ranci dels Mulligan.
Molt després, el dia que fan vint anys com a parella, Tico regala a Susagna una fotografia emmarcada. A la fotografia hi apareix la Susagna alletant Eliot a primera hora del matí, al costat del bressol, damunt el cove de vímet invertit, entre els taulons verticals de fusta i les partícules de fil surant, i quanta llet tenia per Eliot, diu Susagna, quanta llet.
PEP GARRIDO
4 de Juliol del 2007
EL SOL QUE ARRIBA
Andábamos sin buscarnos
pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.
J. CORTÁZAR
El primer dia de sol després de molt.
Tot ha estat baixar per la vertical del passeig i retrobar, ho sabeu, una antiga tebior d’infant amable, el vell trajecte familiar que travessa les perpendiculars del centre i segueix sense interrompre’s fins la marítima. Els clars, les ombres, la veritat de colors a les façanes, la franquesa als rostres... Retrobar l’oblidat aroma de començament de perifèria que agafa el meu barri quan la llum arriba en hora plana.
M’alleuja.
Quan el temps no empeny, m’alleuja.
I avui ha sortit el sol després de molt.
Ara, des de la balconada, em distreu un nano avall, al solar, jugant amb la seva pilota xica i blavosa. El veig córrer i saltar i xutar, una volta i una altra contra aquesta paret de sèpia que res no ha sostingut mai. I penso en el trajecte del passeig, en que feia molts dies que no arribava el sol i en que l’estic esperant aquí, aquí mateix. L’espero a la balconada, escrivint.
Després de molt.
Ja no deu restar gaire estona.
No em disgusta esperar.
Hi havia una vegada un noi, ho sabeu, es va escriure ferm i algú ho va voler publicar sense èxit, un noi, deia, el Dac, que esperava eternament que arribés algú que mai no arribava. Era una cantonada grisa, i ell es feia avançar els minuts veient les persones passar, veient-les xerrar, i transformant cadascun dels rostres vianants en el d’aquell algú que esperava, però mai no eren aquell algú, i seguia esperant i esperant, i esperant encara. No eren rostres francs com els d’avui. Pel que recordo, no havia aparegut el sol, al conte.
Avui sí.
Els dies de sol en tenen cura, de la meva ciutat.
La tracten tan bé que tota ella es disfressa de goigs, de llumenetes amagades, i comença a exhalar aquest hàlit tan simpàtic que arriba fins el meu barri, i fa que els somriures s’obrin durant la meva passejada, i que s’aclareixin les cerveses quan les demanes a qualsevol dels bars de senyores del meu barri petit.
Després de molt.
Després de molt, el Dac es va esgotar d’esperar algú. Pensava que no arribaria, que no es recordava de, que tal vegada, que potser. Això és el que deia el conte, és el que hi havia escrit, és allò el que van llegir les persones. Va pensar que fóra millor marxar, que havia passat una eternitat, que no sortiria bé, i que ningú i ningú, i que ningú. Aquest va ser el Dac aleshores. Jo també podria ser un personatge de conte. Però no em disgusta esperar, sembla. I encara no ha passat una eternitat, ho sabeu, perquè és molt i molt de temps, això.
Però el sol, després de molt.
No és cap futilesa.
Volta i volta, podria ésser jo, també. Una pilota blavosa i xica, i ningú per jugar. Un solar, la sèpia d’una paret que la bota i la rebota i el nano que la segueix amb el cos i amb l’ànima, i que, avall, em parla de tot el que jo he estat, de tot el bé que la sortida del sol pot fer a la perifèria, de la marítima en tota la seva voluntat. No hi ha cap norma, en el seu joc. Xutar la blavosa i esperar que torni mentre, en la mateixa posició, la trajectòria el·líptica que el toc del nano li ha donat es deixa contemplar amb humilitat i esma. Esperar que la pilota torni és ja una nova proposta.
No és el mateix, però podria ser jo.
Després de molt.
El primer dia de sol.
I així, el Dac torna a casa sense l’algú, i d’un xut el nano envia la pilota a l’aigua. La marítima no és cap gran cosa, però estima el nostre barri i les nostres persones, i el nano corre cap a les escales i deixa la resta de la feina a les ones, que ni s’esgoten ni s’esperen, i li apropen sense males intencions la blavosa i xica pilota.
No sóc el Dac i arriba el sol al meu barri.
Apareix a la cantonada, just al darrera, i no és algú, sinó ella, i em retroba a la balconada amb el seu rostre perifèric, llavis i nas, i els seus ulls blau blavosos, i tot el que havíem parlat aquelles tardes sense massa sol, no com avui, com ara, que la veig avançar cap a l’arca del portal com avançaven els minuts del Dac. Penso que potser i que tal vegada i que es recorda de i que és un bon moment per inaugurar un projecte, per què no, d’acord, jo no sé massa el que és enamorar-se, però què carai, què hòsties, avui he estat passejant per la vertical fins la marítima, i els rostres se m’han eixamplat com el daurat de la cervesa després del sol i la trucada d’ahir, i que sí, que ella torna per parlar, que enamorar-se deu ser molt semblant a aquest primer dia de sol al meu barri, que les ones sempre tornen la pilota.
I l’esperava escrivint, però ho deixo en sonar el timbrat.
Penso en el passeig, per acabar i tancar, i cap a la porta, que ha tornat el sol al meu barri i la primavera no es diu Dac, que és un bon dia per projectar, que pot funcionar i servir i que sóc un altre, per fi.
Després de molt.
Volta i volta, ho sabeu, avui és el primer dia de sol.
pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.
J. CORTÁZAR
El primer dia de sol després de molt.
Tot ha estat baixar per la vertical del passeig i retrobar, ho sabeu, una antiga tebior d’infant amable, el vell trajecte familiar que travessa les perpendiculars del centre i segueix sense interrompre’s fins la marítima. Els clars, les ombres, la veritat de colors a les façanes, la franquesa als rostres... Retrobar l’oblidat aroma de començament de perifèria que agafa el meu barri quan la llum arriba en hora plana.
M’alleuja.
Quan el temps no empeny, m’alleuja.
I avui ha sortit el sol després de molt.
Ara, des de la balconada, em distreu un nano avall, al solar, jugant amb la seva pilota xica i blavosa. El veig córrer i saltar i xutar, una volta i una altra contra aquesta paret de sèpia que res no ha sostingut mai. I penso en el trajecte del passeig, en que feia molts dies que no arribava el sol i en que l’estic esperant aquí, aquí mateix. L’espero a la balconada, escrivint.
Després de molt.
Ja no deu restar gaire estona.
No em disgusta esperar.
Hi havia una vegada un noi, ho sabeu, es va escriure ferm i algú ho va voler publicar sense èxit, un noi, deia, el Dac, que esperava eternament que arribés algú que mai no arribava. Era una cantonada grisa, i ell es feia avançar els minuts veient les persones passar, veient-les xerrar, i transformant cadascun dels rostres vianants en el d’aquell algú que esperava, però mai no eren aquell algú, i seguia esperant i esperant, i esperant encara. No eren rostres francs com els d’avui. Pel que recordo, no havia aparegut el sol, al conte.
Avui sí.
Els dies de sol en tenen cura, de la meva ciutat.
La tracten tan bé que tota ella es disfressa de goigs, de llumenetes amagades, i comença a exhalar aquest hàlit tan simpàtic que arriba fins el meu barri, i fa que els somriures s’obrin durant la meva passejada, i que s’aclareixin les cerveses quan les demanes a qualsevol dels bars de senyores del meu barri petit.
Després de molt.
Després de molt, el Dac es va esgotar d’esperar algú. Pensava que no arribaria, que no es recordava de, que tal vegada, que potser. Això és el que deia el conte, és el que hi havia escrit, és allò el que van llegir les persones. Va pensar que fóra millor marxar, que havia passat una eternitat, que no sortiria bé, i que ningú i ningú, i que ningú. Aquest va ser el Dac aleshores. Jo també podria ser un personatge de conte. Però no em disgusta esperar, sembla. I encara no ha passat una eternitat, ho sabeu, perquè és molt i molt de temps, això.
Però el sol, després de molt.
No és cap futilesa.
Volta i volta, podria ésser jo, també. Una pilota blavosa i xica, i ningú per jugar. Un solar, la sèpia d’una paret que la bota i la rebota i el nano que la segueix amb el cos i amb l’ànima, i que, avall, em parla de tot el que jo he estat, de tot el bé que la sortida del sol pot fer a la perifèria, de la marítima en tota la seva voluntat. No hi ha cap norma, en el seu joc. Xutar la blavosa i esperar que torni mentre, en la mateixa posició, la trajectòria el·líptica que el toc del nano li ha donat es deixa contemplar amb humilitat i esma. Esperar que la pilota torni és ja una nova proposta.
No és el mateix, però podria ser jo.
Després de molt.
El primer dia de sol.
I així, el Dac torna a casa sense l’algú, i d’un xut el nano envia la pilota a l’aigua. La marítima no és cap gran cosa, però estima el nostre barri i les nostres persones, i el nano corre cap a les escales i deixa la resta de la feina a les ones, que ni s’esgoten ni s’esperen, i li apropen sense males intencions la blavosa i xica pilota.
No sóc el Dac i arriba el sol al meu barri.
Apareix a la cantonada, just al darrera, i no és algú, sinó ella, i em retroba a la balconada amb el seu rostre perifèric, llavis i nas, i els seus ulls blau blavosos, i tot el que havíem parlat aquelles tardes sense massa sol, no com avui, com ara, que la veig avançar cap a l’arca del portal com avançaven els minuts del Dac. Penso que potser i que tal vegada i que es recorda de i que és un bon moment per inaugurar un projecte, per què no, d’acord, jo no sé massa el que és enamorar-se, però què carai, què hòsties, avui he estat passejant per la vertical fins la marítima, i els rostres se m’han eixamplat com el daurat de la cervesa després del sol i la trucada d’ahir, i que sí, que ella torna per parlar, que enamorar-se deu ser molt semblant a aquest primer dia de sol al meu barri, que les ones sempre tornen la pilota.
I l’esperava escrivint, però ho deixo en sonar el timbrat.
Penso en el passeig, per acabar i tancar, i cap a la porta, que ha tornat el sol al meu barri i la primavera no es diu Dac, que és un bon dia per projectar, que pot funcionar i servir i que sóc un altre, per fi.
Després de molt.
Volta i volta, ho sabeu, avui és el primer dia de sol.
Chaise / Ballon
“Hi ha ombra sota aquesta roca roja
(vine a aixoplugar-te sota l’ombra
d’aquesta roca roja),
i t’ensenyaré allò que no és
ni l’ombra teva que et segueix al matí
ni la teva ombra que al vespre et surt a trobar;
t’ensenyaré la por en un grapat de pols.”
T.S. ELIOT
Es parlarà, doncs, de tot el relatiu a aquella cadira blava, a aquella blavosa pilota.
Havia extraviat jo un d’allò petit, no aconsegueixo recordar què era, un gairebé cap d’allò, un d’allò com no-res, d’allò no més, però em vaig apercebre tard de la pèrdua, i començava ja la funció, i aquell d’allò, ho sé, va romandre clavat a la meva gargamella durant tota la representació. Després esmerçar-se en saludar i agrair als propers, elogis mil a què somriure per després oblidar, i la gent, sense més, buidant la sala amb pausa aquella tarda de diumenge. Una funció expira per tots, pensava. També per mi.
Desmantellaven l’escenari atroçment, sempre així, i sota aquells sorolls fúnebres, o tal vegada al darrera, va començar el dolç deambular que havia de portar-me a trobar aquell meu d’allò, petit d’allò. La funció estigué imperfecta, pensava. Per text, per llum, per mi, per. Per quan, doncs, quelcom millor. S’amaga rere qualsevol escenari, podeu estar-ne segurs; una rebotiga ocre i malabar amb cent arraconats, set passejols i un no acabar de foscors que aleshores vaig travessar sense garantia per obrir després la descompassada porta de la frontal i trobar, ho sabeu, una formosa cadira blava contra una blanca paret.
Em durà un temps escriure sobre tot allò.
La bellesa d’aquella atzarosa visió en blau i blanc em va subjugar, ara ho sé, però no vaig ser capaç aleshores de filtrar d’una sola ràfega tota aquella veritat latent. En el meu pausat torpor d’interpretant després d’interpretar, vaig tancar la porta rera meu i vaig persistir, atordit, en la recerca d’aquell meu d’allò. Passejant sense cap esperança, on estava, què hòsties era, vaig passar encara uns minuts de nàufrag inert, donant a la fi amb la crida muda d’un d’aquests foscos racons de passejol que, ho sabeu, s’oculten a la rebotiga de qualsevol escenari. Vaig acudir, devia ser el torpor, i es va alçar aleshores davant meu una altra immensa i atzarosa construcció: una pilota. Només una pilota. Una blavosa pilota, si ho voleu saber, i això no és poc.
Vaig abandonar el meu d’allò a la seva sort. Se m’havia permès, gràcies, presenciar e ingerir el pulcre moment de magnitud, i no estava jo com per desaprofitar revelacions. Sóc dels que pensen que les muses baixen només quan no treballes, així que vaig suposar que eren elles les que em feien tremolar davant aquella pilota, tèbia encara a la meva retina la imatge de la cadira blava contra la paret. Era un adéu al meu d’allò.
Això em durà un temps, ho sé.
Alguna cosa estava passant entre aquella cadira blava i aquella blavosa pilota. Vaig poder percebre entre ells quelcom semblant a un intangible cordó umbilical, un flux que els mantenia units i que no vaig ser capaç de reconèixer. Vaig pensar al començament que estaven enamorats, tal vegada per afinitat cromàtica, o simplement arrel de la força amb què m’arribaven les seves veus silencioses, però la distància entre ambdós em va fer rebutjar la idea.
Vaig voler inferir més tard que s’odiaven foscament, però tal determinació em va resultar igualment arbitrària, i tampoc encaixava amb l’hàlit inexplicablement familiar que es desprenia de la pilota i la cadira. Vaig caminar i descaminar els escassos metres que separaven l’habitació amb cadira del passejol amb pilota, meditant llarga estona sobre tots dos sense trobar la solució. Com desxifrar aquell codi ocult era quelcom que se m’escapava. Però hi havia un codi, d’això n’estava segur.
No trobaria cap resposta intentant encanonar amb els meus limitats filtres humans aquella estranya relació objectual. És impropi d’una cadira enamorar-se. Una pilota no pot odiar. No era, doncs, quelcom que sortís d’ells. Al cap i a la fi, eren només dos fenòmens: fenomen cadira i fenomen pilota. Fusta, color, mida, allunyar-se de tot allò ja. Vaig deixar aleshores que la meva ment els travessés, i al darrere hi vaig trobar un abisme. El no-res rere el fenomen. I sabia, malgrat tot, que alguna cosa sostenia la cadira i la pilota en perfecte equilibri davant l’abisme. Havia d’existir, ho sabeu, un lloc en què la pilota esdevingués abisme, una frontera en què el no-res es fes cadira. Vaig imaginar que aquella frontera era un petit fil, i que cadira i pilota havien estat col·locats en cada un dels seus extrems. Crec que allò em va ajudar. Sóc molt visual per aquest tipus de coses. Això crec, vaja. L’univers se sosté sobre mil filets. O més.
Quan trepitjo el fang amb un peu descalç, descobreixo que el meu peu té la seva petjada. Si xopo el meu dit amb tinta i l’estampo en un paper, el dit la tindrà també. Fins i tot la llum sorollosa deixa petja si la làmina és suficientment sensible. La tecnocràcia sol anomenar-ho fotografia. Però amb la cadira i la pilota no passava res d’això: la petjada ja era allà. Suposem que fóssim capaços de transformar qualsevol solo de Coltrane o de Gillespie o de qui sap en un teixit sedós. Les melodies enfollides serien aleshores cordills que pugen i baixen, esquerden i reposen; les formes inassolibles de la tela naixerien de les successions d’acords, i només parlarien d’elles mateixes. Després agafaríem aquella infinita xarxa amb cura, seria fràgil, i l’estendríem al terra. Allò, ho sabeu, seria una petjada. I tot aquell que es deixés sostenir per aquella petjada, cadira o pilota o gos o venjança, seria sens dubte part inseparable del solo, bop. Trepitja sorra i enclota una cullereta de cafè en alguna de les teves trepitjades: parlarà aquella cullereta com si fos un caminant.
¿De què dimonis parlava Bird?
I veig Malevitch orant mínimes creacions supraïstes. Creu negra sobre fons blanc, línia i punt, blanc en blanc: fronteres. La minuciosa frontera entre abisme i fenomen és també una minuciosa petjada. Petjada de no-res. No eren més que una cadira i una pilota, però com revelaven si haguéssiu pogut escoltar-les aquell fil ple de matisos que l’atzar les havia dut a compartir. Semblaven, ho sabeu, una cadira i una pilota, però eren tant més...
Vaig prendre suaument la pilota en les meves mans, era blavosa, i vaig començar a moure’m amb cura, procurant no separar-la del seu fil. Era quelcom que necessitava fer, parlo de mi. Vaig caminar sobre el fil unes passes, em vaig apropar a l’habitació. Després empènyer la porta, l’ajupir-me suau, boires, fracció, e immòbil rere el meu gest va quedar la pilota junt al seu blau de cadira. Tots dos amb la paret compartint la seva petjada. Vaig voler acomiadar-me sense soroll, i en la seva intimitat indesxifrable els vaig deixar aquella tarda de diumenge
No era d’hora. Em vaig posar a caminar tornant sobre les meves passes, sense aquell d’allò petitó (era un rellotge) al que tan agraït estava per tot el que m’havia procurat la seva pèrdua. Em vaig girar, i seran tal vegada aquestes les paraules en subtext d’un nou manifest artístic, doncs l’escenari desmantellat i el buit i l’absència de teatre a la sala em van dur aleshores a creure en aquella funció perfecta: seria, ho sabeu, aquella que una cadira blava i una blavosa pilota protagonitzessin.
A ells dos m’he referit; aquí s’ha exposat.
PEP GARRIDO
(vine a aixoplugar-te sota l’ombra
d’aquesta roca roja),
i t’ensenyaré allò que no és
ni l’ombra teva que et segueix al matí
ni la teva ombra que al vespre et surt a trobar;
t’ensenyaré la por en un grapat de pols.”
T.S. ELIOT
Es parlarà, doncs, de tot el relatiu a aquella cadira blava, a aquella blavosa pilota.
Havia extraviat jo un d’allò petit, no aconsegueixo recordar què era, un gairebé cap d’allò, un d’allò com no-res, d’allò no més, però em vaig apercebre tard de la pèrdua, i començava ja la funció, i aquell d’allò, ho sé, va romandre clavat a la meva gargamella durant tota la representació. Després esmerçar-se en saludar i agrair als propers, elogis mil a què somriure per després oblidar, i la gent, sense més, buidant la sala amb pausa aquella tarda de diumenge. Una funció expira per tots, pensava. També per mi.
Desmantellaven l’escenari atroçment, sempre així, i sota aquells sorolls fúnebres, o tal vegada al darrera, va començar el dolç deambular que havia de portar-me a trobar aquell meu d’allò, petit d’allò. La funció estigué imperfecta, pensava. Per text, per llum, per mi, per. Per quan, doncs, quelcom millor. S’amaga rere qualsevol escenari, podeu estar-ne segurs; una rebotiga ocre i malabar amb cent arraconats, set passejols i un no acabar de foscors que aleshores vaig travessar sense garantia per obrir després la descompassada porta de la frontal i trobar, ho sabeu, una formosa cadira blava contra una blanca paret.
Em durà un temps escriure sobre tot allò.
La bellesa d’aquella atzarosa visió en blau i blanc em va subjugar, ara ho sé, però no vaig ser capaç aleshores de filtrar d’una sola ràfega tota aquella veritat latent. En el meu pausat torpor d’interpretant després d’interpretar, vaig tancar la porta rera meu i vaig persistir, atordit, en la recerca d’aquell meu d’allò. Passejant sense cap esperança, on estava, què hòsties era, vaig passar encara uns minuts de nàufrag inert, donant a la fi amb la crida muda d’un d’aquests foscos racons de passejol que, ho sabeu, s’oculten a la rebotiga de qualsevol escenari. Vaig acudir, devia ser el torpor, i es va alçar aleshores davant meu una altra immensa i atzarosa construcció: una pilota. Només una pilota. Una blavosa pilota, si ho voleu saber, i això no és poc.
Vaig abandonar el meu d’allò a la seva sort. Se m’havia permès, gràcies, presenciar e ingerir el pulcre moment de magnitud, i no estava jo com per desaprofitar revelacions. Sóc dels que pensen que les muses baixen només quan no treballes, així que vaig suposar que eren elles les que em feien tremolar davant aquella pilota, tèbia encara a la meva retina la imatge de la cadira blava contra la paret. Era un adéu al meu d’allò.
Això em durà un temps, ho sé.
Alguna cosa estava passant entre aquella cadira blava i aquella blavosa pilota. Vaig poder percebre entre ells quelcom semblant a un intangible cordó umbilical, un flux que els mantenia units i que no vaig ser capaç de reconèixer. Vaig pensar al començament que estaven enamorats, tal vegada per afinitat cromàtica, o simplement arrel de la força amb què m’arribaven les seves veus silencioses, però la distància entre ambdós em va fer rebutjar la idea.
Vaig voler inferir més tard que s’odiaven foscament, però tal determinació em va resultar igualment arbitrària, i tampoc encaixava amb l’hàlit inexplicablement familiar que es desprenia de la pilota i la cadira. Vaig caminar i descaminar els escassos metres que separaven l’habitació amb cadira del passejol amb pilota, meditant llarga estona sobre tots dos sense trobar la solució. Com desxifrar aquell codi ocult era quelcom que se m’escapava. Però hi havia un codi, d’això n’estava segur.
No trobaria cap resposta intentant encanonar amb els meus limitats filtres humans aquella estranya relació objectual. És impropi d’una cadira enamorar-se. Una pilota no pot odiar. No era, doncs, quelcom que sortís d’ells. Al cap i a la fi, eren només dos fenòmens: fenomen cadira i fenomen pilota. Fusta, color, mida, allunyar-se de tot allò ja. Vaig deixar aleshores que la meva ment els travessés, i al darrere hi vaig trobar un abisme. El no-res rere el fenomen. I sabia, malgrat tot, que alguna cosa sostenia la cadira i la pilota en perfecte equilibri davant l’abisme. Havia d’existir, ho sabeu, un lloc en què la pilota esdevingués abisme, una frontera en què el no-res es fes cadira. Vaig imaginar que aquella frontera era un petit fil, i que cadira i pilota havien estat col·locats en cada un dels seus extrems. Crec que allò em va ajudar. Sóc molt visual per aquest tipus de coses. Això crec, vaja. L’univers se sosté sobre mil filets. O més.
Quan trepitjo el fang amb un peu descalç, descobreixo que el meu peu té la seva petjada. Si xopo el meu dit amb tinta i l’estampo en un paper, el dit la tindrà també. Fins i tot la llum sorollosa deixa petja si la làmina és suficientment sensible. La tecnocràcia sol anomenar-ho fotografia. Però amb la cadira i la pilota no passava res d’això: la petjada ja era allà. Suposem que fóssim capaços de transformar qualsevol solo de Coltrane o de Gillespie o de qui sap en un teixit sedós. Les melodies enfollides serien aleshores cordills que pugen i baixen, esquerden i reposen; les formes inassolibles de la tela naixerien de les successions d’acords, i només parlarien d’elles mateixes. Després agafaríem aquella infinita xarxa amb cura, seria fràgil, i l’estendríem al terra. Allò, ho sabeu, seria una petjada. I tot aquell que es deixés sostenir per aquella petjada, cadira o pilota o gos o venjança, seria sens dubte part inseparable del solo, bop. Trepitja sorra i enclota una cullereta de cafè en alguna de les teves trepitjades: parlarà aquella cullereta com si fos un caminant.
¿De què dimonis parlava Bird?
I veig Malevitch orant mínimes creacions supraïstes. Creu negra sobre fons blanc, línia i punt, blanc en blanc: fronteres. La minuciosa frontera entre abisme i fenomen és també una minuciosa petjada. Petjada de no-res. No eren més que una cadira i una pilota, però com revelaven si haguéssiu pogut escoltar-les aquell fil ple de matisos que l’atzar les havia dut a compartir. Semblaven, ho sabeu, una cadira i una pilota, però eren tant més...
Vaig prendre suaument la pilota en les meves mans, era blavosa, i vaig començar a moure’m amb cura, procurant no separar-la del seu fil. Era quelcom que necessitava fer, parlo de mi. Vaig caminar sobre el fil unes passes, em vaig apropar a l’habitació. Després empènyer la porta, l’ajupir-me suau, boires, fracció, e immòbil rere el meu gest va quedar la pilota junt al seu blau de cadira. Tots dos amb la paret compartint la seva petjada. Vaig voler acomiadar-me sense soroll, i en la seva intimitat indesxifrable els vaig deixar aquella tarda de diumenge
No era d’hora. Em vaig posar a caminar tornant sobre les meves passes, sense aquell d’allò petitó (era un rellotge) al que tan agraït estava per tot el que m’havia procurat la seva pèrdua. Em vaig girar, i seran tal vegada aquestes les paraules en subtext d’un nou manifest artístic, doncs l’escenari desmantellat i el buit i l’absència de teatre a la sala em van dur aleshores a creure en aquella funció perfecta: seria, ho sabeu, aquella que una cadira blava i una blavosa pilota protagonitzessin.
A ells dos m’he referit; aquí s’ha exposat.
PEP GARRIDO
Subscriure's a:
Missatges (Atom)