Moon (Duncan Jones)

“Moon” està bé. I “estar bé” no és poca cosa enmig de la deixalleria que tenim per cartellera. Noti’s, tanmateix, que dir que “Moon” està bé és dir, simultàniament, que està sobrevalorada. Que no és l’hòstia, demencial, tremenda, que no és el non plus ultra de la ciència ficció, vaja. No, no. Està bé. Stop.

Duncan Jones fa honor a l’arbre genealògic ―és fill del David Bowie― i situa el set de rodatge a les rodalies galàctiques immediates. Bastant més immediates, de fet, que el Mart de Ziggy Stardust i les seves aranyes. I bastant menys psicodèliques. Modestament, la Lluna. Reconstruïda, això sí, en un plató londinenc que s’ajustés al no menys modest pressupost, sens dubte la dimensió més meritòria d’aquest projecte indie ―a saber: la tensió entre la bona factura i la despesa, el que les lleis del mercat anomenen relació qualitat / preu.

El guió de dobles, clons, fantasmes i falses identitats que Nathan Parker fa orbitar al voltant de l’astronauta Sam Bell és efectiu i intel•ligent i, quan s’enfarfega una mica, el pes específic de la interpretació de Rockwell sustenta de sobra qualsevol imprecisió, i fa que la peli acabi essent una digníssima descendent dins l’estirp del cinema de desdoblament (vegi’s “Inseparables” o “El ladrón de orquídeas”). Si sortim a buscar un referent clar, però, arribem ràpid al 2001 de Kubrick. Començant per la buscada estètica retro i acabant per Gerty, el segon protagonista en discòrdia, la màquina (que no la dona) al darrera del gran home, una versió moralment millorada del Hal 9000, de qui ha heretat l’encant però no la deficient percepció del bé i el mal. I ―atenció― amb la veu del Kevin Spacey.

Altres cables que “Moon” tira: “Desafío Total”, “Blade Runner” i, per extensió, tota la ciència-ficció entorn la memòria i la implantació de records; el cinema de ciència-ficció dels 70 i 80 de contingut humà, massa humà (“Alien, el 8º pasajero”, “Naves misteriosas”, “Atmósfera cero”).

No vull oblidar-me de la cuidadíssima banda sonora, a càrrec de Clint Mansell, que ja busco com un desesperat a les meves xarxes p2p.

I és que, certament, és gratificant que algú torni a entendre la ciència-ficció com el que havia sigut quan realment va ser gran: com un poderós artefacte genèric per a pensar l’home. Però, coi, hom va al cinema esperant cagar-se al damunt de plaer i surt dient, en fi, ja sabeu, per sort, com a mínim, què volies... Està bé.