Trobada del Moviment del 25 (2 d'octubre del 2010)

El passat 2 d’octubre a les 17:00 ens vam trobar a Plaça Catalunya desenes de persones disposades a no donar per tancat l’espai polític obert a la ciutat amb l’expropiació del Banc de Descrèdit per part del Moviment del 25. Com era d’esperar després de tants dies de pressió, desinformació i alarma mediàtica (que no social), la zona era infestada de policia a tort i a dret, uniformada o disfressada, motoritzada o a peu. Els agents de paisà (hom diria “secretes” si no fos perquè de cap manera passaven desapercebuts: pinganillo, males maneres, prepotència, etc.), després de realitzar unes quantes identificacions intimidatòries (sobretot a aquells que més els semblaven anar “vestits per a matar” i a aquells que dinamitzaven la trobada), i a la vista de que, un cop més, la trobada es preveia pacífica, van consentir en deixar-nos exercir en pau el nostre dret inalienable de poder parlar.

Aquest és l’escrit que es va llegir al començament de l’acte:

Companyes...

Avui ens retrobem aquí un grup de persones absolutament heterogeni però que, com a mínim, tenim una cosa en comú: totes hem format part d’aquest privilegiat moment col·lectiu que ha estat l’ocupació de l’antic banc de crèdit espanyol i el moviment del 25 de Setembre.

I ens retrobem perquè així ho vam voler aleshores.

Perquè des del començament vam estar d’acord en què allò que havia possibilitat l’Assemblea de Barcelona i que es concretava en el Moviment del 25 anava molt més enllà del 29-S.

Perquè per primera vegada en molt de temps vam deixar de sentir-nos soles. Vam poder veure’ns les cares i escoltar-nos les veus, vam poder compartir il·lusions i neguits, teixir complicitats i proposar noves pràctiques que responguessin a necessitats col·lectives concretes.

Els centenars de persones que érem a l’assemblea del diumenge 26, i en les que van seguir, no podem sortir de la nostra perplexitat. Som gent de diferents edats, de diferents generacions, de diferents procedències i tradicions, de processos de politització molt desiguals, amb necessitats i realitats increïblement dispars. Formem, certament, un col·lectiu gairebé inclassificable. I justament per això no podem de cap manera entendre el procés de criminalització al que s’està sometent aquest moviment que sentim tan nostre, tot i que amb prou feines som encara capaços de verbalitzar-lo.

L’espai, ja us en haureu adonat, no és el mateix.

Però, de fet, tant hi fa.

Moltes de nosaltres, després del 29, amb la pèrdua del l’espai, vam sentir una penosa sensació d’orfandat, d’abandó, de confusió, de noves temporades de soledat.

Fins que hem entès que el que es va obrir a la ciutat amb l’expropiació del banc no era un espai físic. Era un espai polític, un espai social. L’espai que es va obrir a la ciutat érem nosaltres, les que avui som aquí, les que volem viure, les que volem entendre allò que ens envolta i estar connectades a la nostra època i al moment en què vivim. Les que no volem estar soles mai més.

Per això ens retrobem aquí a la Plaça de Catalunya.

Per dir amb veu ferma que no ens sentim culpables de res i que volem seguir endavant amb allò que hem engegat. Que volem seguir compartint les nostres emocions i el nostre malestar. Que volem donar continuïtat a les comissions de treball que van sortir al banc: vivenda, migració, art per a la transformació, solidaritat intergeneracional, alimentació, transport, gènere. Comissions que ja han començat a caminar, i a les que cal veure com es dóna continuïtat i de quina manera poden articular-se amb el treball que ja es fa a les Assemblees de Barri i a l’Assemblea de Barcelona.

Aquest espai d’avui té, sobretot, com a objectiu, recuperar aquesta dinàmica propositiva que ja és imparable. Té com a objectiu no perdre l’embranzida i tornar-nos a connectar.

Per tant: ben retrobades!

La trobada va durar gairebé una hora i mitja. Es va habilitar un espai paral·lel per a que els nens i nenes presents poguessin esbargir-se (pintura i un mural a terra). Els participants vam compartir el nostre malestar pel tracte que els mitjans de comunicació estaven donant a l’ocupació del banc i de les manifestacions del 29; hi havia en totes el desig intens de continuar amb el que s’havia començat, de fer créixer la lluita; el fet d’ésser allà tres dies després, i malgrat la pressió política i policial, va ésser interpretat col·lectivament com una presa de paraula, com una victòria contra la por; algunes propostes van aventurar que potser fóra bona idea seguir retrobant-nos a l’aire lliure, davant l’espai desallotjat, per que el moviment romangués visible, però la proposta va generar dubtes, sobretot logístics; vam recollir les dades de tothom i les temàtiques que volíem continuar treballant (en connexió amb les comissions de treball creades dins el Banc); algú va assumir la responsabilitat de connectar cadascuna de les que havia deixat les dades amb el seu barri i amb les seves comissions; i ens vam emplaçar a retrobar-nos a les assemblees de barri i el 14 d’octubre a la plaça Osca.

Vam tancar l’acte escrivint al mural de terra les emocions i idees que responguessin, per nosaltres, a la pregunta “Quina ha estat la teva vaga?”. I vam deixar el mural estès a terra, amb la pàgina web i l’adreça de correu electrònic, perquè tothom que hi passés aquella tarda sabés que encara hi érem, i que juntes ho podríem tot.